No vaig veure El convidat, però youtube m’ha servit totes les imatges del terrible pecat d’en Gerard Quintana. Déu del cel! Estic tan trasbalsada que no sé si seré capaç de fer vida normal mai més.
En Gerard Quintana, oh impostor d’impostors, parla castellà amb la dona i els fills! On s’és vist això? Com s’atreveix? La gran icona del rock català, l’home transgressor del “Bona nit, malparits”, el flamant indepe gironí nascut entre “Blanes i Cadaqués”. Oh, quin disgust, quina decepció, quin patiment més profundament nostrat!
Perdoneu el meu esclat d’ìronia mordaç, però quan vaig veure la moguda que s’havia muntat a twitter i a facebook amb el tema Quintana gairebé torno a abdicar del món. Encara sort de la meva gata Colette que, amb la sapiència característica del regne animal, em va encoratjar a no deixar-me vèncer i em va aconsellar escriure aquest article.
Realment, no sé per on començar, però potser la vergonya que em causa viure en un país tan provincià serà un bon principi. Com que no sóc sospitosa de res, perquè tothom coneix la meva defensa a ultrança de la llengua, la cultura i la nació catalanes, penso que em puc permetre parlar ben clar.
Som una colla d’hipòcrites. I el que és pitjor, una colla d’hipòcrites d’estar per casa, de pa sucat amb oli.
Fins quan caurem en aquestes absurditats inexplicables? Fins quan una qüestió accessòria i privada causarà més ressò que els greuges de tots colors que patim cada dia? Qui és en realitat Gerard Quintana? Tal vegada es tracta d’un model de models catalanístic o només d’un senyor que canta rock i que, com milers de ciutadans d’aquest país (immers en una secular diglòssia lingüística), s’expressa en dues llengües a casa seva? Qui som nosaltres, tota la resta, per judicar i condemnar una circumstància familiar que diuen les males llengües que també viu l’inefable President de la Generalitat? Oh, oh, no me’n sé avenir!
Preocupem-nos de les coses realment importants. Arreglem la situació de la llengua des d’on s’ha d’arreglar i no crucifiquem la gent del carrer, encara que canti rock i que, d’un temps ença, es declari independentista. Per què no ho mirem a l’inrevés? Per què no destaquem que, pel que fa a la seva activitat professional, en Gerard i Sopa de cabra van fer des del principi una aposta lingüística que no els ha reportat, de ben segur, els guanys que els hauria pogut reportar la tria contrària?
A veure si ens n’adonem que la unió en la lluita per aconseguir els nostres drets passa per encabir-hi la totalitat de la plural societat que tenim. A veure si ens n’adonem que la vida privada és una esfera íntima (per això es diu “privada”, senyors). A veure si ens preocupem de les qüestions vitals, no de les folklòricament accessòries.
Jo estic patint d’allò més. No m’agraden els castellers, no m’agraden els diables, odio els correfocs i les festes multitudinàries. I no m’importa sentir algunes havaneres en castellà (atès que procedeixen de l’Havana, Cuba, com el seu nom indica). Amb tots aquests precedents tan poc genuïns, que ratllen la traïció, començo a tenir por que algú em desterri. Ja li he dit a la meva Colette: prepara’t, reina, que em sembla que em faran fora!
