Aquells que ens hem passat mitja vida davant d'un micròfon, sabem el que ha estat trencar en mil trossos un bell dia per l'arribada del company d'informatius portant amb mà tremolosa un teletip amb una explosió o un tir en el clatell. A partir d'aquí, el dia es tornava gris i la veu es tallava en la gola amb el nus del plor i la ràbia.
Mai vaig dir allò de la "vida segueix" amb que alguns intentaven tornar a la normalitat; la vida no seguia per a homes, dones o nens destrossats per les bombes o caiguts en la porta de la seva casa davant la sorpresa dels seus familiars; tampoc per als quals ens vèiem en l'obligació d'explicar-ho.
I ara vénen aquests de la caputxa cantant la pau en un comunicat calculat a propòsit per servir de pròleg a la campanya electoral. I arriben uns altres, sense caputxa, dient que ens alegrem, que oblidem la sang i el dolor i que mirem al futur.
No hi ha oblit, no segueix la vida pels quals clamen, des de la seva tomba, que ens portem decentment amb ells i apliquem la llei sense excepcions, com ha de ser en un país que conservi un mínim de vergonya.
