Comentaris

No sé... qui ens podria ajudar? Potser, en aquests moments, només ho podrien fer partits com Ciutadans/Ciudadanos, Partit Popular/Partido Popular, Dos Morros Mejor que Uno, o Pégame dos Picos que me Excito. Partits sensibles amb el tema de les llengües, ferris partidaris del multilingüisme i del multi orgasme del llenguado. Només ells, i elles, poden ajudar-nos davant de la criminalització del català.

Tinc por. L’altre dia va i li demano l’hora a un croissant. No em va dir res. Només em mirava, com acusant-me, amb aquella cara d’anar restret. M’assenyalava amb els seus dits banyuts. De sobte va començar a xiular i van aparèixer en un tres i no res ensaïmades, xuxos, ulleres de cabell d’àngel, magdalenes i fins i tot una mosca d’aquelles verdotes, pudentes, que vivia dins una adossada de lionesa de crema... I tots van començar a escridassar-me: “Catalufo, catalufo..”. Era la punyetera yihad de la pastisseria industrial. No hi ha botiga que no em passi. No hi ha carrer que no em trobi amb un samurai amb la catana del monolingüisme. Què està passant?

D’acord, potser és culpa meva. No sé parlar castellà. Em costa molt. Després de segles no he passat de saber dir Sí i No. I a vegades el No, no em surt bé del tot. Reconec que també estic mal acostumat, que la gent, quan demanava alguna cosa tots canviaven al català. Algú pot negar que això és mentida? Eh, algú? No, no, estic bé, no estic nerviós, ni boig, ni dic mentides, no necessito ajuda mèdica no estic confús, no prenc ansiolítics, ni carronya inorgànica, ni esnifo budes de guix... Només que em vaig creure a l’ex President nord-americà Bill Clinton quan el 2001 va venir a Barcelona i va dir: “El futur serà català o serà talibà”. I ara va en Gerard Quintana i diu que “La meva llengua és el català, però no sóc talibà”. No entenc res. Estic confús. Català? Talibà? Croissant? Ensaïmada? Buda? Xiquet, potser que anem madurant, que ens anem fent grans.

Ens és igual si Gerard Quintana veu pastissets de gerds que l’ataquen amb un llança granades mentre una rata mercenària amb una serra elèctrica li talla les xolles. Ens igual. I també ens és igual si parla castellà als seus fills (com magistralment argumentava Melcior Comes). Ens és igual. Ara, a mi no m’és igual l’engany, la farsa, la mentida. No. D’ell, de qualsevol i sobretot de tota la secta d’alliçonadors de falsa llibertat. Catalunya és un país on fins i tot els morts poden viure en castellà. Aquí fins i tot una puça canvia de llengua. Perquè els intel·lectuals de la llibertat ens entenguin volem dir que en cap país del món i en cap galàxia passa que els catalanoparlants passin automàticament a parlar castellà. Això és pura patologia i aquí en diuen llibertat. Catalunya és la barra americana més gran que hi ha al planeta. Això és Hollywood, xauxa rauxa, i l’anarquia governa fins i tot els formiguers. Per tant, com que m’estic morint, no em toqueu els nassos amb la costellada de la farsa, la mentida i l’engany. Respecteu als moribunds que tots anireu a petar al mateix lloc colla d’aspirants a la internacional de l’oligofrenia.

Ja n’hi ha prou de voler justificar coses que no tenen justificació: “A la meva companya [nascuda a Barcelona], com al meu pare, els costa parlar català. Les llengües no han de ser cap arma”. Prou. A mi també em costa aixecar-me als matins. Ergo, si no m’aixeco als matins ningú no s’hauria d’enfadar amb mi. Dorm i ronca, no facis la guerra. Però com es pot dir això? Això és mentida. Per què la gent no és honesta? Digues que no parles català perquè no et dóna la santa gana. Perquè no és necessari en aquest país de confusió en el que vivim. Perquè el català no és important. Perquè oi que t’ha donat la realíssima gana d’esforçar-te per comprar-te una adossada, un cotxe, o una balena? Perquè hem de justificar tota criatura que porta anys i panys aquí i diu això? Davant de tantes i tantes persones que només amb mesos entenen i parlen la llengua! Prou!

Prou mentida, mala educació, engany, insult. Ens diuen racistes, que volem un país pur i no sé quantes ruqueries totalment falses. És vergonyós. Trist. Amb tota la gent que ha acollit Catalunya. Amb tot el que ha progressat tothom ara ens diem això. Vergonyós. Sí, com diu Quintana, jo també vull viure en un país lliure amb gent lliure. No vull viure en un país on es diuen mentides, on es juga a plantar paranoies i confusions, on tothom té la llibertat per sortir a TV3 i parlar castellà, furgar-se el nas, fer el ridícul, o per apologia diària de la mediocritat, aquesta llibertat que no tenim els catalans a sortir a cap cadena estatal i parlar català i, és clar, no fer res que només es poden fer en els mitjans públics d’aquest manicomi de país.

Perquè el nivell d’engany (i d’auto engany) de les persones, d’un país, és proporcional al seu grau de llibertat. Vull viure en un país on la gent no canviï de llengua perquè això vol dir que serà lliure. On amb l’excusa de la llengua no es doni gat per llebre. On les persones siguin honestes i diguin la veritat. Perquè a la vida, cadascú es suïcida com vol. I mentre Quintana està preocupat perquè no vol imposar el català als seus fills i els parla com vol lliurement a mi em preocupa que els nostres avis morin a les residències sense que els entenguin amb la seva llengua. A mi em preocupa totes aquestes àvies que porten el carret de la compra i ningú les entén. I milions de coses com aquestes que sempre, sempre, i, casualment, només en afecten a uns. I em parlen de llibertat. Com deia aquell grup de música, “Bona nit, malparits”. Bona nit, bon dia, bona tarda i bon de tot, perquè això és una festa. Una festa grossa. És la festa del fes-te fotre si parles català, és clar.