La sorpresa de les primàries del PSF ha estat l'alt percentatge de vot, 17%, obtingut per un outsider, Arnaud Montebourg. El seu discurs polític es basa en la “desmundialització” concepte molt poc introduït a Espanya i Catalunya. Crida l'atenció que la Wikipedia, ni en castellà ni en català, ho recullen.

El concepte s'atribueix a un filipí, Walden Bello i, a Espanya, només circulava en ambients alternatius i antisistema. L'èxit d'Arnaud Montebourg el situa en la primera divisió del debat polític de l'esquerra, encara que part del seu ideari ha estat utilitzat pel lepenisme a França.

Fre a la deslocalització, aranzels per evitar dúmping social, taxes financeres, augment pressió fiscal a les multinacionals, desenvolupament sostenible i ecològic també en els països emergents, eliminació real dels paradisos fiscals, són alguns de les mesures que s'engloben en el concepte desmundialització. A nivell europeu també s'inclou la discussió sobre l'euro, encara que les posicions no són homogènies i Montebourg s'ha declarat partidari del seu manteniment, però adequant el tipus de canvi a les necessitats productives europees.

Com els lectors d'aquesta columna reconeixeran idees bastant semblants a les aquí defensades.

En definitiva es tracta de frenar la internacionalització creixent de l'economia per evitar la subordinació de la política a l'economia, salvaguardar l'ecologia i, perquè no, el sistema social occidental.

Davant la imparable força del neoliberalisme no es tracta de tornar a la autarquia, però si de posar límits als sacrosants interessos de les multinacionals, i el sector financer.

Jordi Pujol ha tornat a renyar els catalans que parlen en castellà -no sé si també als que ho fan en anglès, francès o italià- amb els immigrants. El senyor Pujol identifica els immigrants amb senyors negres o de faccions llatinoamericanes o àrabs.

Oblida el senyor Pujol que el contingent més important d'immigrants és el format pels comunitaris. De fet, la colònia més nombrosa a Barcelona ciutat, per exemple, és la italiana. Oblida també que, sigui quin sigui el seu origen, molts són marits o dones de catalans, caps de catalans, o persones que volen comprar en els nostres comerços, per cert, cada vegada més propietat d'immigrants. Qüestió que hauria de preocupar més als nostres polítics pel que significa la pèrdua del caràcter emprenedor tradicional, senyal d'identitat catalana, que s'ha vist substituïda per la vocació funcionarial, la qual cosa ens assimila més als espanyols.

En tots aquests casos, en què la relació no es limita simplement a demanar un tallat, prima comunicar el millor possible per sobre del proselitisme nacionalista. El que sí que trobo a faltar és que el senyor Pujol no renyi el president del FC Barcelona, Sandro Rosell, pel fet que la publicitat a la samarreta del Barça no sigui en la nostra llengua. No sé si la Qatar Foundation té un representant a Barcelona, però si n'hi ha, segur que qualsevol prohom del nacionalisme s'ha dirigit a ell en la llengua que hagi fet falta, fins i tot el castellà, per demanar-li un donatiu.

El senyor Pujol hauria de saber que a un immigrant adult, excepte comptades excepcions, li costa molt aprendre correctament una nova llengua. Una altra cosa són els nens. Per això defenso que el català sigui la principal -no l'única- llengua vehicular del nostre ensenyament.

En fi, que no compti amb mi en la seva croada. Jo primaria la comunicació sobre qualsevol altre criteri, i per això faré servir la llengua que millor convingui en les meves relacions amb els "immigrants". I si l'immigrant, ell o ella, em vol comprar la casa, és el meu cap o m'enamoro, ni li explico.

I al final tornem al Barça: que és millor per a la projecció exterior de Catalunya, un Barça campió amb Messi, Iniesta, Villa, Pedro, Abidal, Alves o Adriano; o un equip vulgar i monolingüe en català? Doncs apliquin el mateix al conjunt de la societat.

Cada dia se'ns anuncia una nova retallada en sanitat, educació, salaris, pagues d'inserció, pagaments a residències ...

Cada dia espero, en va, llegir la notícia que expliqui com la classe política -diputats, senadors, alcaldes, regidors, consellers, directors generals i grans assessors- s'autoexigeixi deixar de cobrar fins que la situació es normalitzi per al conjunt de la població, especialment pels més febles. No sé el que s'estalviaria, però almenys tindrien la legitimitat moral d'exigir sacrificis a la resta de la població, legitimitat de la qual ara no tenen.

Les retallades poden ser necessàries, però per què es retalla una cosa i no una altra?

Un altre vodevil de mal gust és el fiscal. El Govern elimina l'impost de successions, els rics americans han demanat que es pugi, i critica la reinstauració de patrimoni, però anuncia un eteri impost sobre els rics que encara que s’aprovi el 2012, no s’haurà d’ingressar fins el 2013.

Qui ho entengui que m'ho expliqui.

Les entitats financeres segueixen amb les seves estructures salarials intocables, augmenten les comissions i deneguen crèdits, excepte per comprar els seus pisos. Les petites i mitjanes empreses tanquen, els autònoms el mateix. Mentre implorem a Angela Merkel que l'euro es devaluï, s'emetin bons europeus o permeti augmentar els fons de reestructuració.

I els americans i els xinesos a la seva bola, mentre Europa és incapaç de saber què vol.

I a sobre Esperanza Aguirre té la barra de cridar colpistes als indignats. Donada la situació el que són és germanetes de la caritat.

Crec que Guardiola va cometre el dissabte la seva primera gran equivocació al demanar, indirectament, que la junta del Barça intenti posar remei a les decisions judicials contra l'anterior directiva del club. "Tinc molta fe en aquella junta (la presidida per Laporta) perquè em van elegir (com entrenador). Estic molt trist. Entenc la llei, però aquella junta va agafar el club en una situació més precària que ara i va fer coses extraordinàries". Guardiola va fer una crida al seny i va assegurar que els directius que, segons la decisió judicial hauran de pagar, segons els casos, fins a 3 milions d'euros per cobrir el dèficit produït durant la seva gestió. Després de dir que "Tots fan coses bones i dolentes, directius, entrenadors i jugadors", va mostrar el seu desig de que "això no arribi al final i que tots reflexionin".

Per què Guardiola va fer aquestes declaracions per l'afecte que sent pels implicats?

Segons va explicar el diumenge en un twitter, Alfredo Martínez, cap d'esports d'Onda Cero a Barcelona, el dijous van sopar Laporta, Cruyff i l'entrenador. Martínez fa notar en el seu twitter que a la roda de premsa del dissabte desprès del partit, algú va fer una pregunta que va servir a Guardiola per fer la seva defensa emocional de Laporta i la seva junta. L'entrenador no va donar cap argument legal per justificar la seva petició de que s'aturin les actuacions i es va limitar a admetre que "tots fan coses bones i dolentes".

És molt possible, jo diria que és gairebé segur, que les paraules de Guardiola son conseqüència de la conversa que va mantenir amb Laporta i Cruyff. En aquesta conversa, Guardiola va conèixer la molt difícil situació econòmica en que es troben la majoria dels exdirectius afectats per la sentència. Alguns d'ells no poden obtenir l'aval dels gairebé 3 milions que el jutge els hi reclama. Guardiola es pot haver sentit preocupat pel patiment d'aquestes persones i això el va portar a fer unes declaracions molt humanes però que deixen en una situació molt incòmoda a l'actual directiva que no és responsable del que està passant als exdirectius. El diumenge a la nit, els programes de ràdio van ser escenari d'una forta divisió d'opinions favor i en contra de l'entrenador.

En tot cas, caldria tenir present que Guardiola no és Déu. De fet, no és ni president del club (al menys, per ara).