Jo, que m'he criat entre gent refinada, no suporto les histèries masculines. Així que és sentir a Salvador Sostres i se m'estarrufen els pèls del llom i em surt explicar les seves misèries per a solaç del personal.
Aquest home és l'exemple perfecte de 'zángano'. Arriba a la universitat per estudiar periodisme, però no és que no passi del primer curs, és que ni tan sols arriba a ell. Un ratolí m'ha dit que fins i tot va aprovar una assignatura d'aquest curs, la qual cosa demostraria la segona accepció de 'zángano' -persona ximple i maldestra- . Accepcions que, en aquest cas, pot exercir a la perfecció, ja que no ha de viure del seu treball en poder-se gronxar en fortuna de la família. Fortuna que diuen va iniciar l'àvia des d'unes parades al Mercat de la Boqueria. I és que la seva àvia ha jugat un paper crucial en la vida professional d'aquest 'zángano'. En els mitjans la coneix com l'àvia "salmó" perquè, diuen els ratolins de la zona alta de Barcelona -els millor alimentats de la ciutat-, el salmó era l'obsequi que rebien els qui acceptaven tenir al 'zángano' en les seves redaccions. Una cosa que ell intenta oblidar i que ningú recordi. I això que és a força de salmó que el 'zángano' va trobar la seva missió en la vida. Dedicar-se a emetre "boutades". Primer al servei de la televisió porqueria, després al servei de tots els sectors de l'espectre polític. Va començar pel socialisme català va seguir amb anticatalanisme feréstec i va recalar en els sectors de la dreta nacionalista amb tocs independentistes i fins i tot amb floretes peperes. Però aquests mateixos sectors de la dreta que li han rigut les barbaritats com si fossin gràcies i utilitzat per dir aquelles coses que pensen però no queda políticament correcte dir-les, de vegades pensen que el salmó, malgrat ser tan recomanable, pot arribar a ser indigest, sobretot quan se remulla en alcohol i es descontrola fins a límits que acaben resultant un bumerang per als seus interessos polítics. Em diuen –no desvetllaré d'on són aquests ratolins- que cada cert temps David Madí camina preocupat per on resituar al plançó salmó. Jo crec que qui s'hauria de preocupar és el propi 'zángano', perquè la fortuna familiar ja no és el que era; diuen que van ficar massa delicatessen en massa cistelles i que fins i tot han tingut problemes sindicals, perquè han acomiadat personal.
Clar que el 'zángano' salmó està tan imbuït del seu personatge que fa temps que es va perdre en ell, de manera que fins i tot camina convençut que pot agradar i seduir a les dones, oblidant no tan sol el seu aspecte, sinó que ha fet de la misogínia una de les principals marques del personatge.
I els deixo, que tant parlar de salmó i menjars m'ha entrat gana, i m'acabo d'acordar de la llauna de brandada de bacallà que el gallec guarda amagada en un armari del rebost. Quan la busqui no la trobarà...
Miauuuuuuuu
