Laura de Andrés. Autora de 'Barraques. La lluita dels invisibles'.
X. Prera.- Laura de Andrés, periodista i escriptora, presenta el seu segon llibre ‘Barraques. La lluita dels invisibles’. Donant veu als testimonis i amb un estil directe i amè, l’autora ens capbussa en un episodi històric de misèria i dificultats, sí, però també de solidaritat i valentia.
--Com se t’acut escriure aquest llibre sobre el barraquisme a Barcelona i perquè?
--És una proposta de l’editorial Ara Llibres després de la publicació del primer llibre, ‘El preu de la fam’, que tracta sobre l’estraperlo. De fet, és un tema que m’interessava moltíssim i que per a mi, en certa manera, és una successió tant temporal com de temàtica. I ho és en el sentit de donar visibilitat als invisibles, a la gent que va haver de viure la dictadura i que la va viure des d’aquí.
--Fins fa poc era un tema bastant poc documentat. Primer hi va haver una exposició, després TV3 va fer un reportatge i ara el llibre. Quin balanç hem de treure de tot aquest procés, que dura més de mig segle?
--Crec que la ciutat deu molt als barraquistes, i aquest interès periodístic i cultural ha de ser una mena d’homenatge. En un moment donat hi ha una sèrie d’antropòlegs, geògrafs o urbanistes, entre d’altres disciplines, fan una feina molt important que culmina amb l’exposició ‘Barraques. La ciutat informal’ que fa el Museu d’Història de Barcelona i que, pel seu èxit, s’exporta a altres poblacions. Després sorgeix el documental, que ja és un èxit total. Tot això dona pas a la Comissió de la Recuperació dels barris de barraques que és el punt clau de l’inici d’una iniciativa popular per recuperar aquesta memòria.
--Una de les imatges que queda d’aquella època de migracions és la del ‘Sevillano’, aquell tren de fusta que trigava tres dies a arribar a Barcelona. Com t’imagines aquell trajecte?
--Allò era absolutament infernal per la gent que el feia, però la gent té el record que buscava un futur millor. Ja no un futur millor, sinó simplement un futur perquè als seus llocs d’origen no el podien tenir.
--El fenòmen del barraquisme l’hem d’atribuir només a un boom de persones o en tenen també culpa les autoritats de l’època?
--De fet, el fenòmen del barraquisme s’ha centrat molt en els temps de postguerra, però va començar ja abans de la Guerra Civil i fins i tot a finals del seglex XIX, quan ja hi ha barraques a Montjuic per la gent que treballa a les pedreres o a Can Tunis, que aleshores arribava al mar i era on estaven els pescadors. El Somorrostro o el Camp de la Bota també existien anys abans del Franquisme. És cert que Barcelona ha patit durant molts anys dèficit d’habitatge i el problema s’anava acumulant, especialment els anys que hi havia boom migratori. Això passa després de la guerra, però també als anys 20, quan a causa de l’Exposició Universal hi ha molta demanda de mà d’obra a la construcció. Tota aquesta gent necessita un sostre on dormir, i s’ha de donar una sortida a aquestes necessitats. Més que rebre aquesta ajuda, aquesta gent se la busca.
--Quan comença a ser un problema per les autoritats?
--Durant els primers anys de postguerra és cert que es mira una mica cap a una altra banda perquè el Govern franquista no volia que la gent es mogués del seu lloc d’origen, més que res per tenir-los controlats i facilitar la represàlia. Això passa als anys 40. Tot i això hi ha moltíssima gent que continua venint. A finals dels 40 hi ha un volum de barraques molt important ja i l’Ajuntament decideix posar fre a la construcció. Hi ha un band municipal que dictamina la prohibició de construir més barraques.
A l’any 1952 Alfredo Colunga posa la lupa en un altre element: la gent que ve va a barraques, i per tant es passa a controlar més la gent que arriba a la ciutat. Això, però, no es fa pels problemes de salubritat, d’urbanisme i de mala imatge sinó per saber qui entra a la ciutat, és a dir, per un control social i polític més que urbanístic. La política que s’aplica en aquest moment és que si els immigrants no venen amb un contracte de treball o una “vivienda autorizada”, se’ls deporta als llocs d’origen.
Als anys 60, quan ja hi ha més feina i fins i tot s’envia gent a treballar a Alemanya, torna una mica la màniga ampla.
--I centrant-nos en els últims anys, es crea un moviment veïnal molt fort que demanda solucions. Com és el procés final?
--Es fa urgent donar una sortida a aquests barris, acabar amb ells. Hi ha projectes veïnals que aconsegueixen les seves demandes, d’altres no. Per exemple a Can Tunis no s’acompleixen els plans veïnals, però al Carmel sí: aprofitant l’inici de l’etapa democràtica, busquen les escletxes per aconseguir, majoritàriament, quedar-se al seu barri. Es va fer una tasca política molt important per redistribuir una població de centenars de milers de persones en pisos nous.
--Encara avui a ciutats com Madrid, o aquesta setmana sortia a la premsa el cas de Girona, hi ha barris de barraques. Com ho interpretes?
--Certament des de l’òptica de la dignitat de les persones és inadmissible, però hi ha un problema. Si bé fa setanta o vuitanta anys el problema era el dèficit d’habitatge, ara hi ha pisos però no els pot pagar o són desnonats, amb l’agreujant que han de seguir pagant. Crec que s’ha de buscar una solució per tal que l’habitatge digne sigui un dret per tothom.
--Per últim, un moment per l’autopromoció. Què trobarà el lector al llibre i perquè l’hauria de comprar?
--Crec que al marge de la història hi ha la petita història de moltes persones que van viure el fenomen del barraquisme en primera persona. A mi m’agrada poder comptar amb els testimonis, que aporten molta riquesa al relat, i que siguin ells els que expliquin per on van passar. El lector trobarà moltes històries de solidaritat, de gent que es va posar als barris de barraques per fer una ullada i explicar-ho al món, i sobretot de supervivència.
