Per a una majoria social l'esquerra es troba en el PSOE i IU o el que és el mateix, en els hereus polítics dels vençuts de la Guerra Civil. Una vegada desapareguda les opcions federalistes republicanes, mortes del desgast de 38 anys d'exili i sense el sustente de moviment sindical anti-franquista (CCOO), van parir com a alternativa de masses, expulsades per la dictadura Franco-Feixista de la societat.
El Maig del 68 en l'estat espanyol va ser mogut per uns quants FELIPEs del Front d'Alliberament Popular, escola del PSOE renovat i les llambordes no van sortir mai al passeig de la Castellana de Madrid, van quedar en tertúlies de la Gauche Divine en els cafès de Barcelona i alguna carrera per davant de les porras i els cavalls dels grisos a la Universitat Complutense.
El PCE era el tot, fins que la socialdemocracia alemanya, invent a Felipe González i les eines de la falç i el martell, van passar a lletres d'abecedari (IU) i la dictadura del proletariat a la democràcia radical Anguitista, el Benito Juárez del Guadalquivir.
El 20-N, en les urnes l'obrer fordista, el precari del període toyotista de l'economia, el pobre, el minoritari intel·lectual, el rebel i la desobedient del 15-M, poden optar per una altra esquerra, que no ocupa lloc habitual ni en telenotícies ni en els quioscs.
La propera cita electoral, tres organitzacions pretenen obrir o un espai ecologista en les butaques de la carrera de Sant Jerónimo o una ferida anticapitalista al parlament dominat pel neoliberalisme.
EQUO
Entitat ajudada a construir pel sector del Partit Verd Europeu de l'anarco-liberal Daniel Cohn-Bendit i l'ecosocialismo de cort socialdemòcrata de l'Iniciativa per Catalunya, recolzat per ressò-nacionalistes del Bloc Nacionalista Valenciá i del Partit Socialista de Mallorca.
Té la seva base social-ideològica en els socis de Greenpeace, en l'ambientalisme conservacionista i en divisions Llamazaristas d'Esquerra Unida. I arrel en àmbits d'igualtat sexual i moviments ciutadans i en xarxa de naturalesa veïnal o crítica amb els models de ciutat d'asfalt i ciment.
Han aglutinat a gairebé tots els partits dels Verds, exceptuant al principal de la Comunitat de Madrid i al personalista dels Verds-Grup Verd i a l'individualitzat de Gira Madrid-Els Verds, que pacto amb IU i no disposa d'agrupacions o assemblees, solament d'uns quants noms per assistir candidatures electorals.
Les seves cares més conegudes, són el mitjà ambientalista Juantxo Uralde, activista mediàtic i l'associativa i enèrgica Inés Sabanes. A Catalunya se senten representats per IC-V.
PCPE
Partit leninista, que agrupa una part important de la militància Marxista-Leninista clàssica de l'estat espanyol i que no es troba en el PCE. I que aspira a reunir als col·lectius dispersos (Unió Proletària o Iniciativa Comunista) provinents d'escissions de la matriu de l'històric partit de José Díaz i Dolores Ibarruri.
Posseeixen unes joventuts resoltes i els seus nuclis mes importants de militància són la minera Astúries, pobles jornalers de Sevilla i les medulas dels barris de classe treballadora de Barcelona (PCPC). Partit molt tutelat pel KKE (Partit Comunista Grec) referent dels M-Ls Europeus. Compost per resistents dels cismes setenteros i ochenteros del Partit Comunista d'Espanya, disposa d'un dirigent amb força en el discurs el seu secretari General Carmelo Suarez. Proposen un socialisme real, científic, sovietizado.
ANTICAPITALISTES
Coalició de quatre organitzacions, la principal Esquerra Anticapitalista, partit posTroskista o altermundista, provinent d'Esquerra Unida. Integrat per intel·lectuals com el poeta Jorge Riechmann o el filosofo Carlos Fernández Llíria. Nodrit del món universitari i d'espais de l'ecologisme militant i antinuclear. El seu principal referent és la catalana Esther Vivas, participant dels moviments socials i en defensa de la seguretat alimentària. Articulista, ha publicat en Kaos a la Xarxa, Diari Publico, El Pais o Rebel·lió.
La segona organització, Lluita Internacionalista, és una segregació del partit Troskista-Morenista PRT-ANAR, quan va decidir integrar-se en EUiA. Principalment a les províncies de Barcelona i Girona, manté grups molt sindicalizados. Es proveeix de membres de comitès d'empresa de sindicats de classe, per a la seva existència.
La tercera peça de l'aliança, són Els Verds de la Comunitat de Madrid, únic partit verd consagrat, no afegit a EQUO. Fonamentat en els moviments d'alliberament animal i en sindicalistes de CGT i del sector Crític de CCOO. Ideologic amente comprèn un possibilisme llibertari, unit a l'ecosocialismo. Posseeix regidors en la Serra Nord de Madrid i va tenir l'alcaldia de Montejo de la Serra i activisme militant a Sant Sebastià dels Reis i Alcalá d'Henares.
Els seus representants més coneguts són Cristina García Moreno, responsable de Llebrers Sense Fronteres, Dani Jiménez periodista i ExPortaveu de V d'Habitatge i l'ex dirigent de CCOO, Paco Pérez Martínez.
L'última extremitat de la formació és el col·lectiu En Lluita, grup que recull el pensament històric del POUM al que considera al·lusiu al seu ser polític. Andalusia i Catalunya són els seus centres de major labor. Examinen als intents socialistes d'Europa de l'Est, com a capitalisme d'estat.
A aquesta configuració d'urna, s'han unit també en les seves llistes, independents ex del PCE i d'IU.
El 20 de Novembre, hi ha mes sortides d'esquerres que les tradicionals, perquè tinguin veu al congrés dels diputats. L'abstenció no s'oposa al neoliberalisme, li reforça, en les recents eleccions presidencials de Bulgària, vot poc més del 40 % del cens i el capitalisme segueix. És hora de subvertir les institucions amb democràcia i des de l'esquerra.
Eduardo Andradas
