Francesc Macià, poc després dels fets de Prats de Molló, un intent fallit del seu partit, Estat Català, d'invasió de Catalunya l'any 1926 Foto: Fototeca Generalitat Catalunya.

"Som ciutadans d'un poble que ha estat lliure i que vol tornar a ser-ho. Refugiats a França i tenint plena consciència que els drets dels pobles i dels homes a fer-los prevaler mai no prescriuen, hem continuat treballant per la nostra causa (...). Per això, en marxar vers Catalunya per provocar-hi l'alçament que ens hauria fet lliures, no vam creure que cometíem cap delicte".

Amb aquestes paraules començava el coronel Francesc Macià la seva declaració davant la Sala Correccional 12 del Tribunal Civil del Sena que el jutjava com a acusat principal pel complot de Prats de Molló. El magistrat Fredin escoltava les soflames d'aquell polític català, ex-militar espanyol, que dos mesos i mig abans havia estat detingut amb 111 persones més per possessió d'armes i explosius sense autorització. Però la realitat política dels fets jutjats era ben diferent.
 
L'operació dirigida pel coronel Macià consistia en entrar a Catalunya a través d'una acció armada que esperonés la societat per tal de proclamar-hi la República  catalana independent. Aquell somni, amb un punt romàntic, es va desfer ara fa 85 anys, quan entre l'1 i el 4 de novembre de 1926, Macià i el seu estat major van caure  en mans de la policia francesa alertada per un doble agent amb nom de casta revolucionària: Ricciotto Garibaldi.

Una acció de guerra psicològica

Van ser diversos els intents amb què Francesc Macià des de l'exili intentà fer caure la dictadura de Primo de Rivera, la monarquia i, de retruc, encetar el camí de l'alliberament nacional de Catalunya. Però finalment, després d'algunes decepcions, l'estiu de 1926, va ordir un pla buscant l'efecte psicològic del cop programat per a la tardor. Segons el pla d'atac, Macià i els seus homes traspassarien la frontera fins arribar a Olot, declararia la República Catalana, i com un castell de cartes, la CNT s'hi afegiria convocant una vaga general a Catalunya i altres partits polítics s'afegirien a l'aventura; un cop arribats aquest punt, Macià es refiava de deixar fer la política.

Macià preveia comptar amb un exèrcit de cinc mil homes, més mil destinats a tasques logístiques, però el balanç va ser força diferent, només va reunir poc més d'un centenar d'homes. Un resultat semblant al del finançament. La conspiració pressupostava 8.750.000 de pessetes i malgrat que fins i tot es van emetre bons per sufragar-los (Emprèstit de Catalunya Pau Claris) no es va arribar ni de bon tros a la xifra esperada. Però malgrat tot, va tirar endavant l'operació.
 
El coronel va treure el suc a la seva formació bastida a mida, Estat Català, un  partit d'estructura gairebé militar. El pla comportava penetrar a primers de novembre amb dues columnes, una des de Sant Llorenç de Cerdans (La Garrotxa) i l'altra, per coll d'Ares (El Ripollès). D'aquesta manera Macià i els seus lloctinents com Ventura Gassol s'instal·laren a Prats de Molló per concentrar-se amb la resta d'expedicionaris. Però l'operació mai va veure la llum, l'agent doble Garibaldi, al servei de Mussolini i de la policia francesa, va denunciar la conxorxa als gendarmes francesos que van desarticular l'operació en quatre dies. El 4 de novembre, Macià queia detingut.

Fase dos, l'èxit

Però malgrat el fracàs militar, l'èxit polític va ser aclaparador. El judici del “Complot de Prats de Molló” va esdevenir un autèntic altaveu pel projecte catalanista i, de Macià en concret, ja que es va atribuir tota la responsabilitat. El treball ben orquestrat del lletrat defensor del Coronel, Henri Torrès, -foto inferior a l'esquerra de Macià- va permetre donar la volta com un mitjó a un patètic exercici militar per convertir-lo en una defensa airada, romàntica i valenta de la llibertat nacional de Catalunya.

Les declaracions a la vista oral de Macià, -dibuixos esquerra- recollides excepcionalment pel llibre "La Catalunya rebel" (Símbols Editor, 2003) van embolcallar-lo i investir-lo d'una èpica que, a la vista dels esdeveniments posteriors, era el que sociològicament necessitava la causa catalana. Després de complir la pena simbòlica de dos mesos de presó a la  Santé, Macià va encetar una gira internacional aprofitant l'embranzida que havien agafat la seva causa i persona. La internacionalització del conflicte començava a engreixar-se.

Complicitat amb França i l'espoli

Pocs dies després de la seva detenció, Macià concedeix una entrevista a Le Petit Journal de París, en què rebla afirmacions que potser serien signades per l'actual classe política catalana. "Catalunya separada d'Espanya no solament serà més feliç en el sentit espiritual, sinó també en el sentit econòmic. Catalunya paga actualment a l'Estat espanyol en impostos indirectes més de 700 milions de pessetes. L'Estat espanyol li retorna 100 milions. Podríem viure com Bèlgica", assegura Macià.

I Bèlgica no és un exemple agafat a l'atzar: cal recordar que durant el judici francès pel fets de Prats de Molló, Macià justificava l'aixecament des de França perquè "volem que la República Catalana independent sigui per a vosaltres una Bèlgica pirinenca". Romanticisme? Sí, però pràctic.