Avui, que fa 75 anys de la primera emissió de televisió de la BBC parlaré de ràdio. Diumenge vaig llegir en aquest diari un article en què en Lluís Montserrat ens convidava a mirar pel forat del pany una redacció d'un mitjà de comunicació. Jo, avui, aprofitant aquest aniversari de la BBC, voldria fer el mateix amb un mitjà públic que és el meu, Catalunya Ràdio, amb els seus serveis informatius i en un dia molt concret: el dia 20 d'octubre, el dia que ETA va abandonar la lluita armada.

De vegades, d'una emissora de ràdio només es tenen en compte els programes, els noms dels grans comunicadors, l'entreteniment, els grans magazins. De vegades, des de fora no es veu què passa a dins i com els periodistes d'uns serveis informatius són capaços de dur a terme un exercici de responsabilitat pública com el d'aquell dia.

Als que formem part de l'àrea de programes en principi no ens toca córrer quan passen aquestes coses, a menys que no ens parteixi el programa per la meitat. Aquestes coses les fan normalment els d'informatius, i són coses que no llueixen tant i que, de vegades, com us dic, no es tenen en compte. El dia d'ETA, el tema no era ETA sinó Gaddafi perquè l'acabaven de trobar, torturar i matar: la casa estava esvalotada organitzant i gravant cròniques de reaccions de tot el món amb els corresponsals per al Catalunya Vespre, que dirigeix i presenta en Kilian Sebrià. Jo, des del meu lloc a la redacció de programes, vaig mirar de molestar el menys possible perquè en aquells moments era l'únic que podia fer per ajudar.

I, a l'hora de l'Informatiu, just a les set de la tarda, ETA va fer el seu anunci. Els del Vespre portaven un minut i mig de portada espectacular amb connexions arreu del món. Llavors, des del meu racó, vaig sentir en Kilian canviant de sobte de tema per antena, sense ni aturar-se a respirar; i vaig sentir-li dir, com si no hagués passat res, com si haguessin corregut tota la tarda per ETA i no per Gaddafi, que en aquell moment començava un programa especial dels serveis informatius dedicat a aquella notícia d'Euskadi. Alguna cosa hi havia preparada, és cert, perquè s'olorava la notícia des de feia uns dies, però ja podeu pensar que aquell programa va sorgir pràcticament del no-res, amb aquesta responsabilitat de servei públic de què us parlava, i que, si els serveis informatius van saber lligar a la perfecció, l'inimitable Kilian Sebrià el va oferir a les orelles dels oients de la manera brillant a què ens té acostumats, amb connexió immediata amb el sempre atent Dani Gómez al País Basc, sí, però també amb tots els punts del planeta on hi havia hagut reaccions, provocant així el canvi immediat de xip dels corresponsals que havien hagut de córrer tota la tarda per preparar el tema de Líbia. Memorables algunes converses improvisades amb alguns corresponsals. Cito per exemple l'articulista d'aquest diari Xavier Vilà (Washington), que és capaç d'improvisar l'inimprovisable sobre el que faci falta, i que aquell dia, com sempre, va seguir perfectament la veta a en Kilian.

Tot plegat, digne de ser recuperat per Internet, us ho recomano si no ho vau sentir en directe. Va ser un espectacle auditiu d'alta escola. Tots els catalans ens hauríem de sentir orgullosos d'uns serveis informatius com els de Catalunya Ràdio en algunes ocasions sonades com la de les nevades del 8 de març del 2010 –que ja va merèixer un Ondas- o aquest anunci de cessament de la violència d'ETA. De la feina ben feta també se n'ha de parlar. I al Vespre es fan unes filigranes radiofòniques que s'haurien de tenir molt en compte. Lliçó de ràdio. Chapeau, companys.