Fa uns pocs dies que va morir Juan Maria Bandrés Molet. Potser no seran molts els qui recorden aquest polític basc, peça fonamental en la transició des d’una opció minoritària, perquè feia onze anys que havia desaparegut de la vida pública, afectat per un atac cerebral.
Juan Mari, com el coneixien els propers, que ren molts per la seva enorma facilitat de comunicació va ser president d’Euskadiko Ezkerra, i diputat al Congrés per aquesta formació durant més d’una dècada.
Advocat de membres d’ETA, defensor d’un dels acusats al procés de Burgos del 1970, i el 1975 de Garmendia, Tupa, que es va quedar sense una part del cervell per un tret de la guàrdia civil i va sobreviure miraculosament al trauma i a la inicial condemna a mort, a diferència d’altres companys que serien els darrers afusellats del franquisme, el setembre del mateix any.
De l’Estatut, aprovat oficialment poc abans de la mitjanit del 17 de juliol del 1979 (els rellotges de fora de la sala marcaven ja gairebé les tres de la matinada del 18) deia que havia estat “el darrer vagó del darrer tren de l’esperança” en les relacions entre el País Basc i Espanya.
Xabier Arzalluz, aleshores cap del grup del PNB a la mateixa cambra acostumava a preguntar retòricament en petit comitè com trobar aquest “animal polític” pels passadissos o la cafeteria: “enllà on veieu un grup de periodistes rodejant algú, estarà Bandrés”.
I és que sempre tenia un titular sucós per oferir, i un sopar per als que volia afalagar, cuinat per ell mateix,a l’apartament que havia llogat a Madrid durant la llarga etapa de parlamentari.
La seva trajectòria va ser similar a d’altres, i més habitual del que s’acostuma a pensar dels bascos amb rellevància pública. Va tallar totes les relacions amb ETA des del segrest i assassinat de l’empresari biscaí de Neguri, Javier de Ybarra i seria un element clau en la decisió presa per la branca política-militar d’ETA de posar fi a la violència i dissoldre’s, juntament amb el processat a Burgos, escriptor i també desaparegut, Mario Onaindia.
Euskadiko Ezkerra també es va dissoldre a la pràctica, poc més tard. El gruix dels militants va conservar les sigles, com a un sector dintre del Partit Socialista (PSE-PSOE), d’altres van entrar al PNB o EA i part dels “poli-milis” es van incorporar a ETA militar, que el v a amenaçar de mort, tot i la seva anterior.
Acabada l’etapa de dirigent polític en sentit estricte, de partit, va continuar en activitats de promoció de la pau i el 1995 va ser nomenat president de la Comissió espanyola d’ajut al refugiat.
Els seguidors més veterans dels afers polítics bascos es van assabentar de la fractura de la salut, el 1999 i després, de tant en tant, es repetien notícies, publicades o en contactes personals, que confirmaven el caràcter pràcticament irreversible, del seu estat.
Resistent contra tants corrents dominants durant la biografia activa, ha resistit gairebé dotze anys més a l’adversitat física. Amb la notícia de la desaparició, necrològiques i semblances han aparegut a alguns mitjans, especialment bascos, però no a tants. I potser sense l’aprofundiment i l’extensió que la figura mereixia.
