Aquests dies he vist que com a casa nostra el vocabulari autòcton es va perdent.
Parlant amb la gent gran dela zona de costa propera a Velez Malaga, he descobert paraulesamb un significat desconegut per a mi i també per les noves generacions de malagenys. Es una llàstima perdre aquestes paraules que donen singularitat a la parla d’una determinada zona.Aquesta generalització i homogeneïtzació de la societat és fa perdre moltes riqueses a tot nivell.
Per això n’he recollit unes quantes que compartiré amb vosaltres.
Estic de vacances en una petita porció de la costa Malaguenya, entre Torre del Mar i Almayate.
Un lloc on van viure els sogres la seva infància i joventut. Una zona entre les muntanyes i la platja, on hi ha rierols i petites planures i hi predomina l’agricultura. Aquests dies, acompanyat dels meus fills adolescents, hem pogut constatar el pas del temps i la notable millora que ha tingut la nostra generació i la dels nostres fills. Ells no són conscients d’aquest canvi i conèixer-ho d’aprop és la millor escola.
Durant aquest dies hem fet les visites de rigor a la poca família que li queda a la dona aquí, la majoria van emigrar a Catalunya i els altres s‘han anat morint. Interessant va ser la que li vam fer a la Tita Maria, la germana gran del sogre, amb 75 anys, amb el somriure i la ironia enganxada a un cos que l’artrosis li rosega. Ella va brandant d’un lloc a l’altre de la casa i el patio acompanyada d’un pal vell de fregona fent-li de bastó; perquè així el pot deixar on vol i no sembla que sigui vella.
Poc queda d’aquella noia que amb 16 anys va arribar a la costa acompanyada del meu sogre amb 14 anys, a obrir la tiendecilla. Els seus pares els van portar a aquest punt de la vega de Velez-Malaga perquè al cortijo on treballaven ja no donava per tantes boques i ells adolescents com els meus fills, van obrir un negoci a 40 km dels pares i es van espavilar. Ens explicava que cada dia frega la cuina, el lavabo, fa el dinar.... que això no és res que ara és molt fàcil, abans que s’havia d’anar al riu a buscar l’aigua i fregar de genolls... això si que era feina, però ara les coses són molt fàcils. I així entre bromes i explicacions vam passar la tarda acompanyats, on els meus fills adolescents escoltaven i s’impregnaven de les vivències d’aquesta generació que ha hagut de treballar-s’ho tot i que valora tant el que per ells és quotidià, l’aigua corrent, la nevera, el pal de fregar, la rentadora. ... i tot el que tenen és un valor per poques coses que tinguin, no aspiren a més.
Realment el relat d’una vivència en primera persona és molt mes efectiu que molts discursos que puguem fer als nostres fills. Tornant, al cotxe deien: quina vida més difícil que han passat i nosaltres ens queixem quan hem de parar la taula i ella que casi que no pot caminar fa feina i diu que “ eso no es na, to esta muy facil ahora”
El que queda de la casa del Tajo, el lloc on vivia el meu Sogre. Fa 8 anys el van expropiar per fer una urbanització i no s'ha fet res, només endorrocar i el clavegaram....País de totxo.
La platja que hi ha just davant d'on estava la Tiendecilla
Avui començo aquest blog, l’escric des de la masia, un petit racó de tranquil·litat a la partida de Ruanes de Valls. No es que estigui aïllat, perquè just enfront tinc el Bon Sol, per recordar-me que la humanitat està a prop.
Durant l’estiu sembla que el temps no s’acabi, es fa fosc mes tard, el dia dura més; però no se si és que volem fer moltes coses aquests dies o be perquè ens prenem la vida amb més tranquil·litat però no hi ha dia que acabi la feina que m’he planificat fer. I això és una contradicció vital, enfronta el temps de repòs amb l’estrès de la feina.
Potser hauria de dedicar-me a la vida mes contemplativa, a seure, llegir, descansar.... però alguna cosa em tiba a fer una cosa darrera l’altra i cada dia queda alguna cosa per fer per l’endemà.
Crec que tot l’any espero l’estiu per poder fer aquelles coses que durant l’any no tinc temps, endreçar la col·lecció de fotos digitals, endreçar carpetes de l’ordinador, arreglar el jardí, començar un puzzle nou .... i encara que el dia sigui llarg, el temps és finit. En fi que molt em temo que passi un estiu més i al final em quedin coses per fer per l’estiu vinent!
