Dijous, 20 d'octubre. 19 h. Comença una de les nits més intenses dels últims mesos a la redacció d'Informatius de RAC1. ETA acaba d'anunciar que posa fi a la lluita armada. No hi haurà més terrorisme a l'Estat espanyol. És una de les notícies que tot periodista vol donar: informar d'un moment històric que, difícilment, podrem oblidar. Una notícia ho eclipsava tot. La mort de Moammar al-Gaddafi, no menys important, quedava relegada a un segon terme. El 20-O, un dia per recordar i per demostrar que el terrorisme no porta enlloc i les dictadures tampoc.

Les primeres hores de l'anunci d'ETA les vaig viure treballant, intensament, i la reflexió personal no va arribar fins més tard. Primer, pensant per què les víctimes del terrorisme s'havien agafat aquesta gran notícia amb escepticisme. Normal. Després de 829 morts i 11 treves (la majoria sense complir), s'entén que el missatge dels terroristes costi de creure. I, en segon lloc, no puc deixar de pensar en l'acció terrorista més propera que hem viscut els osonencs: l'atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic el 29 de maig del 1991. El dolor dels familiars de les 10 persones mortes en aquell atemptat no el podrà curar ningú, però, si més no, suposo que la ferida s'ha encongit: a partir d'ara, la lluita armada d'ETA no tornarà. Amb 6 anys que tenia llavors, no acabava d'entendre què havia passat. Avui, encara no entenc per què ETA va triar el cor de Catalunya.

Un altre per què que no acabarem de resoldre mai és per què la banda ha fet ara aquest pas i no abans. Més enllà de si els últims mesos ETA havia quedat molt tocada, vull creure que s'ha adonat que aquests 52 anys de terrorisme no han servit de res en la seva lluita. Sempre ho acabem reduint tot al diàleg, però quanta raó que tenia Gemma Nierga quan, després de l'assassinat d'Ernest Lluch, cridava: “Ustedes que pueden, dialoguen por favor”. Mai sabrem quin diàleg hi ha hagut abans d'aquest anunci d'ETA. Esperem que, a partir d'ara, n'hi hagi molt. Des de Catalunya podem entendre bé la reivindicació del poble basc i som ben conscients que Madrid no ho posa gens fàcil.

Per tant, ara toca el més difícil: saber gestionar aquest procés de pau. I, aquí, de moment, ningú ensenya les seves cartes. Quan queda menys d'un mes per a les eleccions generals, ni el PP ni el PSOE aclariran com actuaran si guanyen. Només es penjaran medalles per atribuir-se l'èxit d'aquest final del terrorisme. De fet, ja ho han començat a fer. Que trist.

Només els més grans de 52 anys saben què és viure sense ETA, tot i que, abans, l'estat també les passava magres per altres històries. Ara, tots hem de viure un procés d'adaptació a aquesta nova era. Des d'aquest anunci, encara no he passat per davant del solar de la caserna de Vic. Estic convençut que alguna cosa, no sabria com definir-la, ha canviat. No s'ha fet justícia (perquè res justifica les víctimes mortals, que ETA ni tan sols reconeix en el comunicat final) ni es pot perdonar, però s'ha tancat una petita esquerda. Ara, si el difícil procés de pau que s'obre se sap gestionar, s'haurà tancat un llarg i dolorós capítol dels llibres d'història.