L’altra dia llegia, a Internet, que el col·lectiu Declaració d’Independència propugnen davant les pròximes eleccions generals del 20N el vot nul o l’abstenció, argumentant el fet que previsiblement el PP obtindrà majoria absoluta i que ERC i CIU estant ara mateix pendents del concert econòmic quan el que caldria és que estiguessin lluitant pel dret a l’Independència.

El nostre és un poble colonitzat i esclavitzat, amb un cert síndrome d’Estocolm, on cerquem sempre els enemics i la crítica fàcil entre nosaltres mateixos i no pas amb la metròpolis espanyola que és en realitat el problema comú de tots.

El que més m’entristeix és veure que estem disposats a que les forces espanyolistes treguin un bon resultat amb una alta participació electoral, fet que els legitimarà enormement, i que la lectura del dia després de les eleccions sigui: On és l’independentisme català que sociològicament representa un 45% de la població? Una lectura que a nivell internacional convertirà el fet català en anecdòtic i a nivell estatal la legitimació per continuar “matxacant-nos” encara més, governi el PP o el PSOE, l’opinió dels quals en relació a  Catalunya és exactament el mateix.

Després de les retallades nacionals que hem patit i del menyspreu democràtic cap a nosaltres, cal una resposta com a poble d’una resistència ferotge, davant d’un Estat espanyol que no només passa de nosaltres sinó que a més ens espolia fiscalment i és incapaç de solventar el greu problema de crisi que ens afecta.

Si podem aconseguir un pacte fiscal o concert econòmic sempre serà beneficiós pel país, això, és evident. Les actituds maximalistes però no porten enlloc. Disposem de poques eines, sí, però més enllà de la nostra xerrameca, ens fan falta accions, un full de ruta com a Nació i una gestió encertada del país i sobretot aconseguir una majoria política, que ara no tenim, disposada al que calgui per l’independència.

Pronostico que hi haurà una àmplia majoria del PP al Congrés espanyol i que aquest pactarà un nou acord de finançament amb el govern de Catalunya perquè, malgrat ens odien, saben que ens necessiten per la seva supervivència econòmica i política. Són plenament conscients que només injectant euros a Catalunya aquesta es pot reactivar  econòmicament  i ésser la punta de la llança del manteniment econòmic de l’Estat espanyol.

Amb aquest context polític a la vista, la ingenuïtat de pactes per interessos de partit com els de CIU donant l’alcaldia al PP a  l’Ajuntament de Badalona a canvi del seu suport a la Diputació i  l’Ajuntament de Barcelona i l’actitud maximalista d’altres, s’aconsegueix només disfressar el llop amb pell de xai i normalitzar el PP a Catalunya no com l’enemic a batre sinó com el partit de govern que menysprea els interessos d’avançament nacional. Un PP que es presenta, això si, com una dreta moderna, espanyola i per sobre de tot amb unes idees descaradament populistes (cadena perpètua, menys administracions, recentralització de serveis, contra la immigració…).

Alerta no ens tornem a equivocar. El camí és llarg, ple d’incerteses i de decepcions. Els partits són només instruments per a un objectiu clar: Catalunya, un país que representa a la seva gent, que vol viure amb el màxim de benestar i que necessita d’uns referents que aportin optimisme i il•lusió. Som un país no normalitzat nacionalment, i això no ens hi ajuda. Alguns ho voldran negar, altres hi creiem, però el que és obvi és que el país no pot decidir ni tan sols com sortir d’aquesta crisi econòmica que ens està destrossant.

La decisió la tenen, avui, els qui manen sobre Catalunya, i aquests són els espanyols, que ens estimen per allò que ens necessiten però que alhora ens odien només perquè vivim en aquesta terra. I nosaltres, com a catalans, no volem ésser assimilats.