Atònit. Sí, sí, atònit. Amb prou feines puc assimilar el que està passant al nostre voltant. O potser es tracta que em veig desbordat pels esdeveniments i no puc acceptar la realitat. I ja de pas descobreixo que m'aferro més que mai a les restes del que alguns segueixen anomenant democràcia. Jo, que mai he estat un votant disciplinat, avorrit sempre amb l'absurd teatre d'aquests últims anys.
Aquesta setmana passada han passat tantes coses i tan funestes, que lluny sembla quedar ja aquella desafortunada frase de Duran i Lleida. Un dels polítics millor valorats d'aquest país manifestava públicament i sense cap tipus d'embuts la rendició de la política a l'engany com a sistema de treball, a l'electoralisme com a mer tràmit per aspirar al poder. Però més que parlar sobre ella, és millor recordar-la: "Si expliqués quines són les meves idees, perdria les eleccions" (sic).
Al llarg d'aquest any s'han anat donant múltiples signes, cada vegada més evidents, de l'empobriment del sistema democràtic, de l'accelerat minvament de drets fonamentals. Polítics, agents del mercat, periodistes i mass media han esdevingut una imbatible font de distorsió, de pertorbació de l'ordre públic. A Grècia, la pèssima gestió, l'engany assessorat per Goldman Sachs (que li va obrir les portes a la Unió Europea), l'estrangulament a posteriori per part de l'FMI, del BCE, de Merkel i la seva colla, ha conduït al país a la vora del cataclisme. En el bressol de la democràcia, els suïcidis s'han incrementat, aquest any, en un 40 per cent. Estem davant una nova forma de guerra.
"La salut depèn d'un mateix, no de l'Estat" (sic). A més de sofrir aquesta guerra, el ciutadà ha d'acceptar, sense qüestionar-se gens, l'irremeiable procés d'anul·lació de l'estat. Aquesta frase ha estat pronunciada per Boi-Ruiz, conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, per defensar les retallades de sanitat que el seu govern està perpetrant contra la població civil. Retallades que, a hores d'ara, són delicte i estan posant en risc la vida de la gent. Milton Friedman estaria molt orgullós de la classe política actual. L'estat només es deu als mercats. Cop d'estat a Grècia, propera parada: Berlusconi. Els governs són peces intercanviables en el gran mecano que ha esdevingut el nostre món. Ja sigui per mitjà de l'engany i la manipulació o a través de determinades ardits legals, o no, però sempre il·legítimes, fan i desfan al seu antull. No se salva ni la constitució. Per molt que López Garrido (PSOE) digués, sens dubte en un despistat arravatament, que només una reforma de la constitució pot ser motiu de referèndum. És veritat, per això van convocar un referèndum fa amb prou feines dos mesos.
No podem més que votar cada quatre anys. I per a molts il·luminats, el millor que podem fer és romandre en silenci i aguantar l'aiguat. Passi el que passi. Quatre anys d'aiguat. Pretendre que la ciutadania s'impliqui més en el funcionament democràtic del país, diuen molts polítics i agents instal·lats en tertúlies, és digne de colpistes, d'una massa populista i ignorant.
Pobre del poble que pretengui convocar un referendum per decidir sobre el seu propi futur, per necessària que sigui la consulta. No han estat pocs els intel·lectuals que al llarg de l'última setmana s'han destapat com el que són en realitat, dèspotes il·lustrats. El poble no pot votar en referèndum si vol demanar el rescat perquè és un tema massa complex i només un tècnic podria valorar aquesta qüestió. No va haver-hi cap problema, no obstant això, amb el referèndum de l'euro. ¿Hauríem d'entendre, llavors, que l'adopció d'una moneda única per a un conjunt de països és un tema molt menys complex que el rescat financer d'un país? No hauria de sorprendre'ns que, a més d'insultar-nos, els d'allà a dalt ens prenguin per idiotes.
Ha rodat el cap de Papandreu. El següent podria ser el de Berlusconi. Zapatero diu que el 20-N la socialdemocràcia es juga el seu futur. La socialdemocràcia no es juga res el 20-N. La socialdemocràcia va ser venuda fa temps. L'única cosa que es decideix aquest 20-N és amb quin paper de regal la hi acabem de lliurar al mercat. En vermell o en blau. O potser sigui el populatxo, siguem tots els altres, tots els que estem a baix, els que puguem començar a donar un gir a la situació. El constant creixement del 15-M, de llarg a llarg del planeta, així ho indica. I tal vegada no sigui aquest 20-N, però nosaltres ja no anem a parar. I com més ens retallin els de a dalt, com més es relaxin en la seva postmoderna versió de sàtrapes, més gent despertarà. És inevitable. Està passant.
Comença ara el debat a dues bandes entre Rajoy i Rubalcaba. Tinc l'absoluta certesa que, més que un debat, es tractarà d'un monòleg bicèfal. D'una banda, Rubalcaba ha perdut 8 anys per demostrar-nos que cal lluitar pel que es vol. Per l'altra, Rajoy ens ha venut un canvi fantasma amb el mínim esforç. Tan mínim com inexistent. Tots dos tenen projectes polítics i econòmics funests per a la majoria. No poden seguir demanant la nostra confiança. No és lícit. Cap dels dos candidats té la categoria, la talla, per remuntar cap situació.
Millor segueixo escrivint. O em poso a treballar en l'inevitable canvi. Un canvi que ells mateixos, sense adonar-se, estan propiciant i accelerant. Perquè el futur ens pertany.
Julio Gómez
Democràcia Real Ja Barcelona
