Artur Mas, el President que practica "rafting", el seu hobby favorit, mentre, sense contemplacions, els regateja l'aliment als pobres de solemnitat de la PIRMI en ple mes d'agost, amb "calor i traïdoria", ha dit aquest divendres en unes jornades del Col·legi d'Economistes una frase que el defineix molt bé com a persona, "el temps en què fer més soroll suposava rebre alguna concessió, amb la crisi s'ha acabat". Es a dir, que davant aquesta perla política no cap una altra que aplicar el refrany que resa que "a bon entenedor poques paraules basten".
En uns moments, on s'han carregat les tintes i el punt de mira cap a les entitats bancàries, hi ha qui encara té la capacitat, malgrat la crisi, de als problemes pintar solucions. I davant la generalitzada deshumanització li posa ànima a la vida. Per això vaig a recordar al President, que voldria no llegir-nos més, que hem clarejat aquest divendres amb un gest d'una qualitat sense parangó. Una entitat bancària a través de la seva Obra Social, La Caixa, amb un sentit de país indiscutible, ha decidit posar 3.000 dels seus habitatges a disposició de les famílies que pateixen problemes econòmics, a través d'un lloguer social sense competència i davant el qual cal treure's el barret. Aquest és només un exemple que, en la meva humil i petita opinió, marca la diferència entre seguir aferrat a una posició d'immobilisme del "res es pot fer perquè estem en crisi", de l'actual govern català dels millors, i un projecte que li posa ànima a la crisi i que sap trobar solucions creatives i assumibles des d'una coresponsabilitat compartida.
Simplificar, sota l'epígraf de "fer soroll", a les multitudinàries manifestacions de catalans que denuncien les dramàtiques situacions per les quals passen molts altres catalans en aquests moments, solament se li ocorre a un president per a qui la majoria dels catalans són un zero a l'esquerra.
Estem en crisi i no hi haurà concessions. Té vostè tota la raó, Sr Artur Mas, no podem concedir-li ni a vostè ni al seu govern, ni un sol segon més de retallades sanitàries, perquè ens juguem que un altre català mori a Catalunya perquè les seves retallades li han impedit rebre una atenció pública i de qualitat. No podem concedir-li, al seu Excel·lentíssim ni al seu equip de govern, ni una pujada més de sou de cap dels seus assessors, siguin aquests familiars o afins al seu partit, perquè, comprengui-ho, estem en crisi Sr. Artur Mas. I aquí, si ens demana als catalans que hem d'estrènyer-nos el cinturó, al que no estem disposats a més és a baixar-nos els pantalons, entengui'ns, vostès també hauran d'estrènyer-se'l o baixar-se els pantalons. Tampoc podem concedir-li ni un minut més la nostra confiança ni renovar-la a les urnes el proper 20-N , perquè després d'un any d'escoltar el seu reguitzell de queixes i reivindicacions sorolloses, no només no han baixat la taxa d'atur, sinó que, tot el contrari, l'han augmentat un 260% amb les retallades que han realitzat en l'administració pública, sota una fórmula de treure, de tres en tres, a treballadors que cobraven 1.000 euros, per col·locar de dos en dos, a capitostos que cobren com a mínim 3.000 euros mensuals cadascun. Així, president Mas, mai ens sortiran els comptes per molt que el seu Déu, Mas-Colell, ens prometi l'or i el moro si ens sacrifiquem fins a la mateixa mort. I dic fins a la mateixa mort perquè ja hem de lamentar la mort d'una dona, Consuelo Carrasco, que ha pagat les seves retallades amb la seva pròpia vida.
President, el que necessita aquesta crisi és que vostè i els seus, ja pràcticament col·locats tots, fins i tot la seva santíssima esposa, que ha deixat al carrer a la mateixa Judith Mascó, necessitem que li posi més ànima i menys encreuament de braços, queixes i llàgrimes als problemes de tots. Nosaltres seguirem sortint al carrer a recordar-li el que és important, encara que a vostè li desagradi molt, perquè, senzillament, aquest és el nostre dret, cridar-li el que no està fent bé, i la seva obligació és fer-nos cas. Perquè li recordo, per si sofreix d'amnèsia selectiva, com el seu conseller Puig, que a Catalunya no hi ha catalans de segona ni catalans de primera. A Catalunya com bé deia Jordi Pujol, hi ha simplement catalans, hagin nascut on hagin nascut qualsevol d'ells i sigui quina sigui la seva condició econòmica. Surti de la seva letargia i aprengui ràpid dels quals sí saben i entenen.
Així que ho repeteixo per si no li ha quedat clar. FIQUI ÀNIMA A LA CRISI.
