7 de novembre de 1971. Una colla de catalans es reuneixen a l’església de Sant Agustí, al carrer Hospital de Barcelona. D’amagat, eren temps difícils. La policia seguia tota persona o  esdeveniment que pogués anar contra el sistema establert, el creat pel dictador.  S’havia d'anar amb cura de no fer saltar la llebre. Entre aquests catalans n’hi havia que militaven en partits d’esquerra, nacionalistes, sindicalistes, independentistes, intel•lectuals, pagesos, artistes.. és a dir, de tots els estaments socials. Tots ells tenien un sentiment comú: acabar amb el franquisme per instaurar el sistema democràtic.

A l’església de Sant Agustí es gestaria el que més tard seria l’organització popular antifranquista més important del nostre país. La que, amb el crit de “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, faria sortir al carrer tots els catalans contraris al feixisme, fent-los perdre la por a la repressió i creant un clima de llibertat.

Es va haver d’esperar encara uns anys perquè en Franco es morís. Abans, encara va tenir temps d’engarjolar patriotes, lluitadors i de signar sentències de pena de mort. En aquest temps, com en els 40 anys anteriors, moltes persones van haver de patir la repressió i fins i tot morir, afusellades o al garrot vil, pel sol fet de lluitar per la democràcia i la llibertat. Persones que recordem i mai oblidarem per ser un exemple de lluita perseverant i de dignitat. No hauríem d’oblidar les persones que van fer possible aquest moviment popular que va remoure els aparells polític i militar del franquisme. I van tenir la gosadia i la valentia d’aglutinar dins l'ASSEMBLEA DE CATALUNYA a totes les persones que lluitaven per la democràcia.

7 de novembre del 2011. 40 anys després, una colla de catalans ens reunim, altra vegada, a l’església de Sant Agustí, al carrer Hospital de Barcelona. Alguns, els que han sobreviscut aquests anys que han passat des d'aleshores, i molts més. L’església es va omplir a vessar. També ara, com aleshores, són temps difícils, però tot és diferent. La democràcia, per la que es lluitava llavors, continua essent minsa, i la repressió que exerceix l’estat contra els qui pensem diferent continua, tot i que a vegades ni ens n’adonem, ja que es fa d’una manera més subtil.

A l’església de Sant Agustí ens reunim per mostrar la nostra admiració per la tasca d’aquells homes i dones que ho van donar tot per canviar el destí del nostre país. Però també per continuar el camí que ens van ensenyar, el camí de la democràcia i la llibertat, ara sota el paraigües de L'ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA. Una democràcia que passa perquè el nostre poble pugui decidir el futur en llibertat, lluny de constitucionalismes que ens amenacen, com en el franquisme, militarment, policialment i jurídica.

Si el constitucionalista espanyol, el Sr. Peces Barba, aquesta setmana ens deia “potser ens hauria anat més bé quedar-nos amb Portugal que amb Catalunya perquè ara no podríem bombardejar-los”, què hem d’esperar d’aquesta gent? Si hem estat capaços de fer una consulta per la independència en la que han participat més d’un milió i mig de persones i la immensa majoria hem votat a favor de la independència, què esperem a obtenir-la?  Potser ja seria hora que ens comencem a creure que podem viure en un país independent.