En el debat electoral en Tv3 gairebé tots els candidats proposaven mesures per fomentar les empreses exportadores. Era gairebé una repetició d'un mantra compartit pels 5 candidats, que respon a una única qüestió: les exportacions a Espanya i Catalunya estan anant bé. Ja gairebé han recuperat el nivell del 2008, i pel que fa als pitjors anys de la crisi les exportacions han anat millorant un 15% anual durant dos anys seguits.
És clar, mes a mes, comparativament les exportacions han millorat des d'inicis de la crisi. Això s'afegeix a alguns indicadors de
vendes industrials que indiquen que en aspectes estructurals l'economia catalana (i l'espanyola) està apuntant algunes dades positives que notarem a mitjà i llarg termini (dins del marasme de males dades en les quals estem).
Hi ha alguna cosa en canvi que els candidats no indiquen o fins i tot no sé si arriben a entendre. Està ben valorar el sector exterior de l'economia catalana com una cosa positiu, gràcies a aquest sector exterior que s'està recuperant podem mantenir el poc que es manté. Ara bé, tres aspectes a comentar.
La dimensió del sector exterior no és tan gran com per esperar que sigui l'únic motor que arrossegui l'economia catalana i espanyola.
En 2009 les exportacions representaven poc més del 20% del PIB, en el 2010 el 23% del PIB. No podem aspirar que el que representa menys de la quarta part de l'economia del país vagi a treure'ns ella sola del forat. Haurem de recuperar la demanda interna i inventar-nos el mecanisme per no acovardir la demanda pública.
Les empreses catalanes i espanyoles tenen un enorme problema de dimensió, en proporció tenim molts "emprenedors" i Pimes i ens falten empreses grans.
Són les empreses grans les que més aconsegueixen exportar i millor s'adapten a la crisi. La petita grandària de les nostres empreses, o més aviat, l'absència d'empreses grans és un indicador de debilitat estructural de la nostra economia, ¿saben els qui són dels pocs que estan a l'una en la sobredimensió d'emprenedors i empreses petites?, Grècia i Itàlia, uns altres dels campions de les economies europees. Per tant, els candidats poden apostar pel sector exterior, però
tindran sobretot que pensar en com fomentar que les empreses petites més competitives es fusionin o puguin arriscar i créixer per ser grans exportadores. Sinó, estaran venent fum.
El creixement en el sector exterior no ha respost a una línia estratègica o una planificació o impuls des del sector públic sinó a una mesura de supervivència de les empreses que poden fer-ho.
Aquí la mà invisible d'Adam Smith ha funcionat i els empresaris que han pogut externalitzar la seva economia ho han fet buscant millors camps en els quals vendre els seus productes. Això està bé a mitjà i llarg termini ja que els empresaris han fet de la necessitat virtut i han exportat. Ara bé, és una mostra de la debilitat del nostre sector interior, del consum intern que s'ha deprimit molt, no una fortalesa. Se m'ocorren poques mesures des del sector públic per ajudar a aquestes accions de les empreses catalanes i espanyoles, de fet el sector públic pot ficar molt la gamba generant
noves cultures del subsidi. Alerta amb algunes propostes com la d'eliminació dels impostos en els nous llocs de treball que es generin o els diversos caramels fiscals que es volen posar als sectors que estan aprenent a sortir de la crisi: podríem estar generant incentius per generar llocs de treball fum, en lloc de generar llocs de treball que siguin sostenibles estructuralment i que representin realment una readaptació de les empreses a la nova situació econòmica.
