Després de dos articles amb un gran contingut de xifres, escrites des del coneixement i per tant amb el cap, m'agradaria aquest cop parlar des del sentiment i per tant des del cor.

Tinc infinitat de coses que agrair a la formació que m'han donat els meus pares i la meva família al llarg del temps. Avui vull destacar una premissa que cada dia i últimament més constato en aquesta societat. Ells sempre em diuen "El món hi ha només dos tipus de persones:  els que fan coses i els que s'ho miren. Tu has de decidir en quin grup vols estar, però has de saber que si optes per ser dels que fan, una part dels que miren estaran pendents de criticar-te, i ho faran tan com puguin ja que així donen resposta a la seva frustració". "A més només s'equivoca qui fa coses, qui s'ho mira pot aspirar com a màxim a criticar-les". "Equivocar-te és una manera molt dura d'aprendre".

Per què avui recordo aquestes reflexions? Veig amb sorpresa com des d'aquesta tribuna sovint es reflexa aquesta realitat i m'agradaria opinar sobre algunes d'elles, donant una versió positiva d'un conjunt, que pesi més que la negativa d'una anècdota.

El meu respecte total pel col·lectiu de les Tertúlies a la Cuina. Un grup de 27 manresans els quals no m'hi uneix una profunda relació d'amistat, però que tinc l'honor de conèixer personalment, l'honor d'haver pogut compartir una vegada les seves tertúlies com a convidat i l'honor d'haver pogut aprendre de molts d'ells amb diferents projectes a on ens hem trobat. Evidentment segur que de cada un d'ells podem trobar actuacions millorables, però en conjunt si tinguéssim deu col·lectius més com aquest, aquesta ciutat seria molt millor, sens dubte. Per tant el meu màxim reconeixement per aquesta iniciativa, que ja fa 25 anys que treballa.

El meu respecte total per en Joan Barbé i el col·lectiu que organitza el Fecinema que han estat capaços de crear, impulsar i mantenir un "Festival Internacional de Cinema negre a Manresa". Sí, sí a Manresa!!! Amb un mèrit enorme i  quan he trobat el tríptic encartat a La Vanguardia, també m'ha fet sentir una mica més orgullós de ser manresà.  Evidentment segur que de cada un d'ells podem trobar actuacions millorables, però en conjunt si tinguéssim deu col·lectius més com aquest, aquesta ciutat seria molt millor, sens dubte. Per tant el meu màxim reconeixement per aquesta iniciativa.

El meu respecte total i en aquest cas, també el meu agraïment i admiració per a la Família Pujol Muntalà. Aquí em vull estendre una mica més, per tal de corregir a tots aquells que parlen des de la ignorància, intentant  fer sang amb una foto fixa d'un moment, de la qual no son capaços d'aixecar el zoom i mirar la historia i l'aportació al desenvolupament del Bages dels protagonistes en qüestió. En concret una empresa que s'ha aixecat del no res, que porta més de 60 anys donant cents de llocs de treballs i valor afegit al territori, participant activament en molts dels projectes de ciutat, i que va decidir temps enrere, en lloc d'acomodar-se, donar un salt endavant, i fer una gran inversió per tal de constituir-se en un referent mundial del seu sector, obrir vies comercials i de producció als mercats emergents (Sud-amèrica i Àsia) com estratègia de futur i apostar per les energies renovables (eòliques) com a mercat de futur. A més tornant a trencar de nou lo fàcil, còmode i conservador, externalitza la seva direcció general. Fins aquí són apostes de llibre d'una família emprenedora, que inverteix i arrisca part important del seu patrimoni particular per ser referent en el futur. Bé, com a tots, arriba la crisi de mercats i financera i posa en perill el projecte (no només aquest, sinó la majoria de projectes del món). Això no se'ls hi pot atribuir a ells, no n'han sigut els culpables, però si que en pateixen les conseqüències.  No sé què passarà en el futur, però des de aquí la meva admiració a aquesta família empresària, i en aquests moments, difícils per a tothom, el meu suport i modestament el meu agraïment per tot el que han aportat a aquesta comarca. Evidentment segur que podríem trobar actuacions millorables però en conjunt si haguéssim tingut deu empreses més com Pujol Muntalà, aquest territori seria molt millor, sens dubte.

El meu respecte total, i admiració, en aquest cas sí des de l'amistat, per en Venanci Pellicer, amb qui he tingut la sort de poder treballar en alguns projectes i de qui he pogut aprendre molt durant un temps limitat. Un dels espais que hem compartit ha estat la seva direcció del Comitè Executiu del Centre Tecnològic de Manresa. Aquest (CTM), que és un dels projectes estrella del futur del territori, que mai agrairà prou a una sèrie de persones que l'han fet possible.  Crec que no passarà, però el dia que s'inauguri el nou edifici, hauria de tenir en lletres ben grosses el nom de quatre persones: Josep Alabern, Manel Rosell (per cert,  dos membres de Tertúlies a la Cuina), Carme Botifoll i Venanci Pellicer. Molta més gent hi ha col·laborat, però sense ells quatre això no hagués estat mai possible. Segurament una trajectòria professional bagenca, com la d'en Venanci, que va arribar a la cúpula de Pirelli Internacional a Milan, i  que va preferir arrelar-se al territori per acceptar el repte de fer créixer una gran empresa familiar, no estarà mai prou reconegut. Però, si més no, avui i aquí, voldria que sabés que te el meu reconeixement absolut i no m'equivoco en dir, que el de molta gent de l'entorn empresarial. Evidentment segur que podríem trobar actuacions seves millorables però en conjunt si tinguéssim deu persones més com en Venanci Pellicer, aquest territori seria molt millor, sens dubte.

El meu respecte total per en Sor Lucia Caram, a quí no tinc el gust de conèixer personalment, que des del seu esforç i treball és capaç d'impulsar iniciatives que de ben segur fan millor el dia a dia de molta gent del Bages i que, a pesar de ser criticada sistemàticament (no se si per el fet de ser monja, dona, activa o les tres a la vegada), continua amb la seva lluita diària per ajudar a qui més ho necessita. Evidentment segur que podríem trobar actuacions seves millorables però en conjunt si tinguéssim deu persones més com Sor Lucía Caram, aquesta ciutat seria molt millor, sens dubte.

Dic tot això, des de la convicció de que és el moment del positivisme, que és el moment de donar suport a qui fa coses, que és, més que mai, el moment de recolzar els empresaris i emprenedors que, no ho oblidem, són els únics que mantenen i crearan llocs de treball i sense els quals no ens en sortirem d'aquesta crisi. Màxim respecte i admiració per a tots ells encara que alguna vegada es puguin equivocar.

També dic tot això, des de la convicció de què és el moment que els negativistes que no fan sinó miren, mentre retolen cartellets des d'una cadira d'una empresa pública en fallida que paguem entre tots, deixin de criticar i comencin a pensar amb què poden fer per millorar el País. Sinó són capaços de fer gran cosa (com fins ara), si més no, que callin i respectin als que si que estem amb la voluntat de fer coses, tot i que segur que algunes no les farem prou bé, i fins i tot tenim tot el dret a equivocar-nos, des de la valentia de qui arrisca.

Acabo. Al final de l'últim article ja deia que acceptaré encantat totes les crítiques amb nom i cognoms, menysprearé totes les que s'amaguin des de la covardia de l'anonimat i agrairé que abans de criticar algú, valorin el valor afegit que ha aportat al territori i el comparin amb el que ells mateixos aporten. Si creuen que la balança és positiva, endavant, sinó han fet mai res, millor que callin i ens donin suport quan ens equivoquem. No crec equivocar-me gaire en afirmar que amb deu negativistes més aquesta ciutat seria exactament igual o, fins i tot, una mica pitjor.