Qui xerra sempre a tot drap
qui tot vol verho e res sap
cau en terra es trenca’l cap
o l fan Ministre.
Los Cent Conseyls del Conçeyl de Cent
(Pompeu Gener)
La campanya electoral que estem vivint m’ha fet sentir més vergonya que mai. I mireu que, darrerament, totes les campanyes electorals me’n fan, de vergonya. Però aquest cop la cosa passa de mida. Mentre el país literalment es dessagna, mentre Europa es dessagna, mentre el món occidental es dessagna (i l’oriental també), els nostres polítics, gairebé com si res no passés, continuen pronunciant discursos vacus, intercanviant mentides i barallant-se entre ells.
No tinc cap intenció de fer una llista de tot allò que els hi podem criticar, perquè ja hauríem de començar, evidentment, per qüestionar la campanya mateixa. Seria absolutament il•lús pretendre que invertissin els diners que els costa en quelcom més profitós, ara que tanta falta fa. Per tant, m’abstindré d’escriure allò que és obvi i que tothom que té seny comprèn perfectament.
Tanmateix, la terrible situació actual m’ha fet reafirmar-me en una percepció que em sembla inapel•lable. No és gens original, però sí molt vàlida. Em refereixo a la sensació d’estar envoltada, a tort i a dret, d’una gernació d’herois anònims que es mereixen un monument.
Herois són els metges retallats, els mestres desprestigiats, els obrers temporals, els petits empresaris colgats d’impostos, les mestresses de casa que han de saber economia d’alt nivell, els funcionaris congelats, els pensionistes aterrits, els malalts, els discapacitats, els estudiants sense perspectives. Herois els indigents i els desnonats, que arriba l’hivern i es troben sense sostre. Heroi l’immigrant que no té res. Que per no tenir, no té ni pàtria. Heroi el jove, al qual li han arrabassat sense esperança el futur que un dia li van prometre.
Fer vida normal en aquests temps és una heroïcitat. Ens posen molt difícil mantenir les ganes de treballar, d’estudiar, de tenir fills, de millorar, d’aprendre coses noves. Resulta quasi impossible no llençar la tovallola i preservar intacta la motivació envers el futur a desgrat d’incerteses i de prediccions apocalíptiques, de telenotícies catastrofistes, de polèmiques inacabables d’uns saberuts tertulians que, en època de crisi, semblen sortir de sota les pedres.
Però nosaltres som animosos, senyors. I no esperem res d’uns polítics que representen el pitjor producte de la nostra societat. A pesar de tots vostès, senyors, nosaltres continuarem lluitant cada dia. Però no ho entenguin malament. No els donem un xec en blanc. El que passa que els hem perdut la confiança. Ja no els tenim respecte.
Perquè som herois, senyors, i els herois estem per damunt de tot.
