Dissabte passat dèiem adéu a Enric Garriga Trullols, el senyor Garriga. Per a la majoria de la gent que el va conèixer, Garriga Trullols, com acostumava a ser anomenat per tothom, sempre amb els dos cognoms, va ser, sobretot, un activista occitanista, defensor de la llengua, la cultura i els drets polítics d’Occitània i de l’amistat d’aquesta amb els Països Catalans. Precisament per aquest motiu havia fundat i presidia el Cercle d’Agermanament Occitano Català (CAOC), dedicat a aquesta finalitat. Promotor de l’Aplec dels Focs de Sant Joan a Montsegur, de la pujada al port de Salau per la llengua i participant habitual a l’Escola Occitana d’Estiu, les darreres dècades, feia possibles els cursos d’occità a Barcelona. Aquesta passió occitana, que ell va encarnar millor que ningú, fa pensar, en un personatge com Josep Carbonell que ja l’havia precedit, molts anys abans, en el senyal d’aquesta fe...
 
L’aprovació de la llei de l’occità, va fer-lo revifar amb una empenta renovada. Va comparèixer al Parlament durant la tramitació de la llei, maldant perquè quedés empre clara la identitat occitana de l’aranès, i en va viure l’aprovació com una gran victòria que donava sentit a tants de lluita per aquest ideal. Llavors va desplegar una activitat frenètica per fer conèixer arreu la circumstància que Catalunya era, amb Luxemburg, l’únic país de la Unió Europea amb tres llengües oficials en un mateix territori. I que l’indret més minúscul de llengua occitana, l’Aran, havia donat a l’idioma la dignitat més gran: l’oficialitat. El recordo per París, Madrid, Tolosa i Barcelona, en els diferents actes de presentació de la llei que van tenir lloc, sempre acompanyat de Núria Bayó, la seva muller. Em ve a la memòria, especialment, l’acte celebrat a Madrid, on tots els ponents que van fer costat a la llei vam intervenir-hi...en català! El sopar posterior, enmig de confidències i facècies, va ser molt agradable.
 
Home d’una consciència nacional robusta, tota la seva activitat pública recolzava sobre aquesta convicció sòlida. Vinculat a l’històric Front Nacional de Catalunya, des d’on passà al Partit Popular de Catalunya, independentista també, fundat pel metge Joan Colomines, va estar amb Pallach al Reagrupament Socialista i Democràtic, però ja no va compartir l’evolució de l’espai socialista al Principat. Des de llavors, mantingué les màximes relacions de col·laboració amb els partits nacionals, particularment els d’orientació independentista. Convençut, com Rovira i Virgili, que sense consciència històrica no hi ha consciència nacional, s’esforçà per fer conèixer la petjada catalana arreu on aquesta arribà, d’Europa a Amèrica, de Gibraltar a Budapest, del Mediterrani a l’Atlàntic.
 
El senyor Garriga fou dels qui primer s’adonà que mai ningú no ens reconeixeria, si abans no ens coneixia. Per això, acabada la seva etapa de col·laboració amb el Congrés de Cultura Catalana, fundà l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana i creà els premis Batita i Roca, en reconeixement a tota la tasca catalana feta a l’exterior per ciutadans destacats i va valorar sempre la funció dels casals catalans arreu del món, com a referent permanent de catalanitat.
 
Aquest enginyer químic de professió, va ser sempre tot un senyor, pulcre, educat, afable, amb una elegància austera. Per això vam voler acompanyar-lo en el seu darrer viatge, mentre la pluja queia a bots i barrals sobre el tanatori de la Ronda de Dalt. Catòlic practicant, la cerimònia religiosa del seu funeral va ser bilingüe, oficiada per un sacerdot català i un altre d’occità. El taüt era cobert amb la bandera occitana i la catalana amb el triangle blau i l’estel blanc. Les cendres d’aquest home bo seran escampades a Montserrat i a Montsegur, a l’espera que el vent de la llibertat les faci voleiar de joia, ben amunt.