L’acumulació de poder que suposa al Partit Popular la majoria absoluta a les dues cambres del Parlament espanyol té dues excepcions notables, les ja conegudes, a les dues nacionalitats històriques més reivindicatives, Catalunya i el País Basc.
A la part del segon constituïda en comunitat autònoma, la distribució territorial, no proporcional, d’escons, i el mètode d’Hondt, han donat la màxima representació a Amaiur, coalició hereva de Bildu, amb la incorporació afegida d’Aralar, el primer partit procedent de l’òrbita dels més radicals que es va desmarcar d’ETA.
Com acostumen a fer, el nou conglomerat ha mirat al simbolisme històric per triar el nom. Amaiur és el nom de la fortificació i la batalla que va decidir finalment la victòria decissiva de l’emperador Carles I sobre l’antic regne de Navarra, aleshores en mans d’Enric II. Dos-cents cavallers d’Enric van resistir fins a tres assalts dels 10.000 efectius imperials, abans de rendir-se quan havien destruït les muralles amb mines. Un monument recorda la gesta “in situ” des del 1922.
Simbolisme a banda (després diran que els catalans són els únics que celebren derrotes) l’èxit d’Amaiur estava “cantat” amb l’ampliació de components, la inèrcia dels comicis locals i territorials precedents i, sobretot, el convenciment dels electors que ETA ha aturat, efectivament, la lluita armada.
Tanmateix, l’expansió aquesta vegada no ha estat tan considerable. Dels 7 diputats de la formació, un ha estat escollit a Navarra, on el reagrupament de la “regionalista” Unió del Poble Navarrès i el PP els ha donat majoria relativa (dos dels cinc diputats) tants com sumen el del radicalisme abertzale i Uxue Barcos, de “Geroa bai”, reelegida tot i haver perdut EA, Aralar i d’altres, entre els components de la precedent “Nafarroa bai”.
Encara més, a Guipúscoa, plaça forta de Bildu i la coalició hereva, va anar d’uns pocs vots que un dels escons anés al PNB, i haguessin empatat a dos diputats. L’èxit, doncs, s’ha repetit –ara amb el nom d’Amaiur- però el creixement no; com a mínim, no tant. De fet, tot i la diferència d’escons (un en els tres territoris units en comunitat autònoma, dos comptant Navarra però sense tenir en compte que el PNB ha passat a ser el “nucli dur” de Geroa Bai), ha tornat a ser el partit nacionalista històric el més votat en nombre de sufragis directes.
En tot cas, és evident la diferència del sentit, el color predominant, en la nova majoria política del País Basc, com en la catalana.
Aquesta correlació de forces diferents ha suposat, automàticament, la repetició pels dos primers grups en suport popular d’unes eleccions autonòmiques avançades que puguin reflectir al parlament de Vitòria i, indirectament, en un nou govern basc, la realitat política del territori.
Naturalment, l’actual president Patxi López, com els encara socis actuals del PP, no només rebutja frontalment la demanda, sinó que tampoc reconeix que es manté el “conflicte basc” de la relació amb Espanya, ara sense l’argument desqualificador del terrorisme i, en conseqüència, no admet la necessitat de negociacions entre forces polítiques, a més de gestionar la sortida cap a la reinserció dels antics membres, i els que encara ho són, de l’organització armada.
Rajoy ha anat més lluny, i entre el que sembla “full de ruta” pactat oficiosament amb el PSOE, i les pressions de les associacions de víctimes i dels sectors més radicals del seu propi partit, encara es mostra inclinat cap a les segones, en excloure Amaiur de la ronda de consultes que ha anunciat amb el conjunt de forces polítiques que han obtingut presència en les noves Corts.
Veurem si manté aquesta actitud a mitjà termini, com està per veure si serà possible la continuïtat de l’aliança entre les dues principals forces d’àmbit estatal al País Basc i a Navarra, amb el nou mapa. Si amb aquest, i dintre del procés de normalització, no sorgiran pactes diferents, fruit de les coincidències ideològiques d’esquerra i dreta, sobre les ara predominants de sobiranistes de diversos graus i unitaristes (federalistes o no).
