A finals de la dictadura franquista es va posar de moda el llibre Juan Salvador Gaviota, una faula en forma de novel·la, escrita per Richard Bach. Es tractava d’una paràbola sobre una gavina i el seu aprenentatge sobre la vida i el vol lliure, una mena de guia sobre el camí de superació personal. Publicada l’any 1970. Molts espanyols van veure en aquest llibre un símbol de llibertat en una època marcada pel govern dictatorial del Generalísimo i els seus acòlits del règim policial. De fet, els hippies i esquerranosos de Vic no vam pas ser diferents i vam devorar el llibre com si es tractés d’una Bíblia laica.

Poc després, l’inefable cantautora Marina Rosell va popularitzar –amb tota la bona fe del món- l’havanera Gavina voladora, un ocellot que voltejava sobre el mar fins arribar a una platja assolellada, de dolços records, i a qui deia que sentia dolça melangia i que pensava en ella en tot moment. Anys després, però, l’equívoc de la gavina Juan Salvador com a símbol de llibertat i la gavina voladora de la Marina han quedat superades per la realitat d’una au carronyera, una mena de rata amb ales, que crida molt i fa grans esgarips.

A casa nostra, a la plana de Vic, va començar a arribar-hi a finals dels 70, tot remuntant el riu Ter. Aleshores, els intrèpids mariners de terra endins de la colla del Cafè Vic que vam muntar el Periple Pantaner vam quedar extasiats contemplant els centenars de gavians argentats que havien fet el seu niu als roquissars de Fussimanya i als meandres propers a Sant Pere de Casserres.

En la seva migració a l’interior, les gavines buscaven les escombraries de Manlleu per atipar-se dels residus orgànics. Finalment, es van instal·lar a tota la comarca –sobretot als abocadors- i avui es dediquen, a banda de devorar coloms, a tocar els pebrots als habitants de les nostres ciutats i pobles i a malmetre els terrats, teulades i claraboies. Darrerament també han començat a instal·lar-se al Ripollès i ben aviat arribaran a Puigcerdà, si és que ja no ho han fet (ho desconec). O sigui que això d’aus marines que simbolitzen la llibertat, res de res. Amb la particularitat que es reprodueixen, com les rates, a una velocitat alarmant.

Diumenge passat, 20-N, a banda de rememorar la mort d’un tal Francisco Franco Bahamonde i de José Antonio Primo de Rivera Sáenz de Heredia, ambdós reposen al Valle de Los Caídos, que els presoners republicans van aixecar com a càstig pel seu amor a les llibertats, els ciutadans espanyols i alguns catalans van donar el seu vist-i-plau a una invasió generalitzada de gavines populars a la geografia espanyola.

Encara que, de fet, potser seria millor parlar d’una invasió absoluta d’albatros, l’au protagonista del logotip del Partido Popular, d’unes dimensions mes grans que les gavines Juan Salvador i la gavina de la Marina. De tota manera, no cal ser massa acadèmics i si el comú dels mortals identifiquem el PP amb les gavines, doncs la invasió és de gavines.

Emperò, és de justícia assenyalar que el tsunami va arribar amb una força moderada a Catalunya i a Euskadi. A Osona, on les susdites aus van assolir el 10% dels vots, les gavines espanyoles hi tindran una mena de segona residència. Tanmateix, a Manlleu (13%) i arreu de Catalunya (20%), aquesta segona residència segurament serà de luxe.

Si bé els catalans i els osonencs no hem aprovat ni celebrat majoritàriament el tsunami, els factòtums ibèrics creuen justificada la seva implantació i el seu govern absolut arreu de Las Tierras de España. És previsible que, a partir d’ara, i tal com va passar en èpoques pretèrites del règim de José María Aznar Gaviota, les gavines es disfressaran de centristes i facin veure que pacten amb Déu i sa mare. Proclamaran arreu, en la intimitat, que estimen Catalunya i la llengua catalana. Però probablement acabaran fent niu als nostres abocadors. I si en principi es van instal·lar a l’àrea metropolitana, prop del mar de Barcelona, aviat proliferaran a les terres gironines (un indret on fins fa poc no gosaven fer-hi niu) i a la plana de Vic. Temps al temps.

Què ha pogut passar que, en èpoques de crisi, les gavines –o els albatros- hagin crescut tant? S’han alimentat de residus xenòfobs i estranyes idees carpetovetòniques disfressades de moderació, a més de viure de la renda de la recessió i el descontentament de la gent. Han crescut i s’han multiplicat de manera considerable. Com els ocells de Hitchcock. Ara ens tocarà una obligada immersió castellana, dretana i d’economia liberal, salvatgement retalladora. Que Déu, els mercats, o qui sigui, ens agafin confessats.