Ferran Bel

Per primera vegada, Convergència i Unió ha guanyat unes eleccions generals a la demarcació de Tarragona, que al mateix temps ha suposat guanyar-les també a Catalunya. Malgrat que en campanya electoral CiU ha volgut parlar de propostes per tirar endavant el país i per afrontar la difícil situació econòmica en què ens trobem, els partits de l'oposició -inclòs el Partit Popular- han preferit plantejar les eleccions generals com una estratègia de desgast contra el govern de la Generalitat pels ajustos pressupostaris que s'han hagut de fer.

Els resultats de les eleccions generals a Catalunya són molt clars i permeten, en aquest sentit, treure'n algunes conclusions. La primera és per constatar que la majoria del poble de Catalunya comprèn els esforços i els ajustos que ha hagut de fer el govern de la Generalitat, amb el president Artur Mas al capdavant, i rebutja la demagògia política que tota l'oposició ha fet vers aquesta qüestió. En segon lloc, es bo recordar ara i aquí que aquesta victòria arriba un any després que la majoria dels catalans van donar el seu suport i confiança a Convergència i Unió per governar Catalunya, amb el convenciment que la nostra força era la millor per agafar les regnes del país en un moment molt complicat. Una majoria que va tornar a reproduir-se sis mesos després, quan CiU va tornar a imposar-se en les eleccions locals i els ciutadans van tornar a confiar en nosaltres com la força que millor representa els interessos del país. Continuarem treballant amb fermesa i constància com sempre hem fet.

Algú pot pensar que en els últims trenta anys no hem progressat el suficient, ni el suficientment ràpid, per incrementar el nostre sostre nacional. Però ningú no pot discutir que en els últims dies hem assistit a dos fets que poden representar una clara involució per al nostre país i per als catalans. Una involució, la primera, que ha vingut de la mà dels dos grans partits estatals, PSOE i PP, que quan es tracta de limitar les aspiracions nacionals del nostre país troben fàcilment un punt d’encontre, fan desaparèixer les diferències partidistes i arriben amb celeritat al consens. Un consens, el constitucional, que PP i PSOE han trencat sense miraments i sense tenir en compte els plantejaments de qui, com CiU, han ajudat a recórrer aquest camí de 30 anys, des de la transició fins a la consolidació de la democràcia. Ens han necessitat per fer aquest camí, però ara no han tingut cap mirament a l’hora d’unir forces per atacar frontalment els interessos de Catalunya, lesionant les nostres aspiracions d’autogovern i posant en crisi el nostre model d’autonomia financera. I això ha passat amb la complicitat, una vegada més, dels diputats del PSC.

Diuen que les desgràcies no venen mai soles, i aquest divendres en vàrem tenir dues en poques hores. La primera, la votació al Congrés de la reforma constitucional. I quan a Catalunya encara ens estàvem refent de la sotragada jacobina de PSOE i PP, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) emet un ultimàtum al govern català perquè desfaci el camí fet durant la democràcia en matèria de normalització lingüística i ens carreguem el model d’immersió que tanta admiració ha aixecat a tot Europa, per la normalitat amb què s’ha dut a terme i pels excel·lent resultats que ha donat.

Ara, com ens recordava aquest diumenge el president Mas a Tortosa, la responsabilitat d’afrontar aquests reptes és de les institucions i de les persones que hi estem al capdavant. Però això no serà possible si no comptem amb el suport, el treball i la implicació de tot un poble. El poble català ja ho ha fet possible en altres ocasions i estic segur que ara ho tornarà a fer.

El passat 11 de juny, en la constitució de l’Ajuntament de Tortosa, es van produir uns fets que, salvant les distàncies, van reproduir-se uns dies després a les portes del Parlament de Catalunya. Puc entendre que hi hagi gent disconforme amb l’actual sistema democràtic. Puc entendre també que es busquin vies per visualitzar aquesta disconformitat i discrepància. Però no puc entendre ni compartir de cap de les maneres els fets que es van produir al Parlament i a l’Ajuntament, on els diputats i regidors, en el nostre cas, vàrem ser increpats i insultats.

Però el que encara em resulta més incomprensible és que hi hagi persones que intenten justificar directament o indirecta unes actituds o uns moviments que no tenen cap mena de capacitat d’autoregular-se, de prendre decisions o si més no de fer-les respectar.

No dic pas que el sistema actual no necessiti millorar i guanyar proximitat al ciutadà. Segurament poden haver-hi idees de les que hem sentit aquests dies que poden ser profitoses per millorar el sistema democràtic. Ara bé, el carrer és de tots i no només d’alguns que se’l volen fer exclusivament seu. El mateix respecte es mereixen els anomenats indignats com els que estem desenvolupant una activitat política fruit d’unes eleccions democràtiques.

I, al final, tothom ha de saber defensar les seves idees i posicions democràticament i respectant als demés, sense que calgui amagar-se o camuflar-se en l’anonimat. El que pertoca, en qualsevol cas, és acceptar l’opinió de la majoria, perquè si finalment són les minories les que condicionen les majories, això només té un nom i una vivència que la nostra societat malauradament ja ha conegut i que els demòcrates rebutgem frontalment.

Estic veient, en aquesta campanya electoral, que en la majoria de debats entre els diferents candidats no surt gaire la qüestió del finançament dels ajuntaments. Entenc que tothom té clar que el sistema actual de finançament dels ens locals és molt deficitari. Tanmateix, seria hora que aquesta qüestió s’anés fent més present en les campanyes electorals. Perquè no es tracta només que els candidats expliquin les seves diferents propostes, sinó com i d’on surten els recursos que les han de finançar.

És urgent una nova Ley de Haciendas Locales i una Llei de Finances Locals catalana. Malgrat que tots som conscients que el gruix del problema s’ha de resoldre, malauradament, via Madrid. I a Madrid, tant el PP com el PSOE, ens han donat prou exemples de com resolen les coses: amb lleis insuficients i dolentes, i buscant excuses per incomplir-les. Un exemple d’això últim ha estat el nou i pèssim sistema de finançament de les Comunitats Autònomes, que no s’ha tardat ni un any a incomplir-se, amb els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat, tal i com han posat en evidència tots els partits polítics catalans. Bé, tots no. L’excepció ha tornat a ser el PSC, que una vegada més ha funcionament com una regional del PSOE més que no pas com un partit nacional.

El govern de la Generalitat es veu obligat a posar en marxa un pla d'austeritat per tal de reduir un 10 per cent la despesa per a 2011, uns 3.000 milions d'euros, amb l'objectiu de reduir el dèficit del 3,6 % al 1,3% del PIB. Es tracta d'un esforç com el que han fet, i estan fent encara, les famílies, els autònoms i les empreses del nostre país. Un esforç, el del govern de la Generalitat, que si s'hagués fet abans, avui estaríem parlat d'un ajust menys sever.

Efectivament, les mesures de contenció de la despesa pública s'haurien d'haver fet fa 3 anys. Però el tripartit, amb el PSC i l'ex-president José Montilla al capdavant, no van dedicar gaire esforços a contenir la despesa. Ans al contrari, van prémer l'accelerador del malbaratament de recursos, desbocant el dèficit públic. En aquesta irresponsable conducta segurament hi tenia a veure l'inconfessable convenciment del PSC, i dels seus companys de viatge al tripartit, ERC i ICV, que el final s'acostava i que no serien ells qui haurien de gestionar la pesada herència que deixaven. Qui ha hagut arremangar-se i empomar aquest llegat és l'actual govern d'Artur Mas i, en realitat, tot el país, amb mesures contundents, inajornables i també impopulars. L'ajust hauria estat menys dur si el tripartit hagués estat més responsable durant el temps que va governar. Per això resulten encara més irresponsables, i de molt poca categoria política i intel·lectual, els atacs de l'ex-president Montilla i altres ex-consellers a les decisions que ha hagut d'adoptar el govern del nostre país. Irresponsables i demagògiques, sobretot després que sortís a la llum la missiva que li va enviar el secretari d'Estat d'Hisenda del govern del PSOE al conseller d'Economia, on convida la Generalitat a multiplicar per dos l'ajust del pla d'austeritat aprovat i a apujar els impostos als catalans, qui, per cert, som els que tenim els tipus més elevats de l'Estat.

Què complicat que és el paper del PSC. D'una banda, el govern amic del PSOE els deixa en evidència reconeixent la seva irresponsabilitat mentre van governar la Generalitat. I de l'altra, intentant marcar perfil a l'oposició atacant, de manera absolutament irresponsable, torno a repetir, les decisions que ha hagut d'adoptar el president Artur Mas per revertir el llegat del tripartit. Un govern embogit per gastar, ja sigui amb criteri o sense criteri.

El camí que tot just ara comença amb un nou govern de la Generalitat implica adoptar decisions importants per a les quals cal comptar amb el recolzament de la major part del país. La nova situació implica, per tant, una responsabilitat compartida. D’una banda, el nou govern haurà de generar i guanyar les suficients complicitats. I de l’altra caldrà que tota aquella gent que ha fet confiança al projecte de CiU i a l’Artur Mas estigui disposada a continuar treballant per al país. El govern de Catalunya, ara més que mai, ha de comptar amb el màxim suport possible perquè els reptes que tenim al davant així ho demanen.

No ens podem permetre un govern dèbil a Catalunya. Tant la crisi econòmica o els governs de Madrid, siguin del color que siguin, ens ho farien pagar molt car al país. Més enllà dels suports parlamentaris que haurà de saber trobar CiU, el suport social serà clau per al futur de Catalunya.

En la meva condició de tortosí i ebrenc, voldria referir-me als resultats electorals a les Terres de l’Ebre, que no puc qualificar de cap altra manera que d’espectaculars per a CiU. I han estat espectaculars malgrat totes les intoxicacions que s’han fet durant la campanya electoral. Vull recordar que Convergència i Unió ha estat sempre la força més votada a les Terres de l’Ebre, un fet que ha tornat a repetir-se novament amb uns grans resultats, que han doblat com a mínim els de la segona força a les quatre comarques i a la majoria de municipis.

Monument o Parlament? Crec que aquesta és una pregunta molt adient arran del que ha passat a Tortosa en relació al monument a la Batalla de l’Ebre. I crec que per tenir una resposta clara cal consultar la recent hemeroteca i comprovar quines declaracions van fer el primer dia de campanya electoral els candidats Núria Ventura (PSC), Lluís Salvadó (ERC) i Jaume Forcadell (ICV), als quals s’han d’afegir les del cap de llista del PSC, Xavier Sabaté, qui sense cap tipus de vergonya ni decència política en parlava en un setmanari.

Suposo que això també farà reflexionar a aquells que van proposar aquesta moció per a ser discutida exclusivament en el Ple del mes de novembre de l’Ajuntament de Tortosa. I confirmarà a tothom si l’important de la qüestió acaba sent el monument o bé les eleccions al Parlament.

En relació a la moció, tant la portaveu del grup municipal de CiU, Meritxell Roigé, com jo mateix hem fet notar l’electoralisme que s’amaga al darrera d’aquesta iniciativa, malgrat haver-la presentat el Casal Popular Panxampla, ja que la seva irrupció es va produir en plena precampanya electoral i molt ben quadrada amb les intervencions del conseller d’Interior, Joan Saura, qui per cert encara és hora que es dirigeixi a aquest alcalde per fer cap proposta en aquest sentit.

Segurament l’electoralisme d’aquesta iniciativa ha estat a pesar de molts dels que l’han signat, i a qui jo reitero el meu respecte malgrat discrepar del seu objectiu. Fins i tot vull pensar que també haurà estat sense la complicitat d’almenys una part del Casal Popular Panxampla. Però la realitat ha estat la que ha estat. I el resultat també. Però és innegable la utilització electoral, barroera des del meu punt de vista, que han fet tant PSC com ICV, els dos partits que han estat governant la ciutat de Tortosa durant els últims anys, també amb la participació d’ERC, i que no van arribar a tocar ni una sola arandela del monument, ni es van atrevir a proposar res. De fet, PSC i ICV són els responsables d’haver protegit el monument fa només 3 anys com a Bé d’Interès del Patrimoni Cultural Català (BIPCC). Un acord per protegir-lo i mantenir-lo que va comptar amb l’aval del govern tripartit a la Generalitat, concretament també del Departament de Cultura, comandat per ERC. El PSC ha passat de ser el protector del monument a voler-lo dinamitar. Als pobres arguments expressats en sessió plenària pels portaveus dels dos grups, els regidors Forcadell i Sabaté, s’han afegit ara –torno a recordar- les declaracions del cap de llista per Tarragona del PSC a les eleccions al Parlament, Xavier Sabaté, i de la candidata socialista a les Terres de l’Ebre, Núria Ventura. Tant el discurs com l’estil és l’habitual en el socialisme d’aquestes terres i porta l’empremta marca de la casa del PSC tortosí. Declaracions altisonants i acusacions greus contra CiU i contra la meva persona. Que si som la dreta conservadora, que si som franquistes,... És molt revelador que els socialistes hagin encetat la campanya amb el monument a la batalla de l’Ebre, perquè demostra la seva incapacitat i fins a quin punt pateixen una important sequera d’idees, de projectes i d’obra de govern. I revelador també que intentin buscar una equivalència inexistent, per raons òbvies, entre CiU i PP. Senyor Sabaté, em vol dir amb qui va pactar l’alcalde de Tortosa, Joan Sabaté, la primera vegada que va assolir l’alcaldia de la ciutat? No va ser el PSC qui va pactar amb el PP? Els recordo que això jo encara no ho he fet. Però suposo que els importa poc. El que vostès volen és provocar soroll electoralista per tal d’amagar la seva incapacitat de tirar endavant Tortosa i les Terres de l’Ebre.

Vull tornar a recordar aquí que el monument a la Batalla de l’Ebre està completament despullat de tota simbologia ofensiva. D’això ens n’hem ocupat els governs de CiU que ha tingut l’Ajuntament de Tortosa. Fa anys, sota alcaldia de CiU, es va retirar el víctor, l’ensenya personal de Franco. I essent alcalde jo mateix, durant aquest mandat, vaig fer retirar les plaques a banda i banda de riu. Un gest que s’hauria pogut fer durant els 8 anys d’alcaldia socialista. Però no van trobar el moment adequat per fer-ho. El PSC va preferir blindar el monument i esperar una alcaldia de CiU per canviar d’opinió.

Arribats en aquest punt, no hi ha cap dubte de l’interès d’aquests partits per la retirada del monument a la Batalla de l’Ebre o més aviat per un interès merament conjuntural que es mou en funció dels seus interessos electorals a curt termini. Haurem de concloure, per tant, que la retirada del monument és simplement una manera d’intentar arribar al Parlament de Catalunya.

Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una crida a la participació a les eleccions al Parlament, però no en funció del monument, que crec que ja han quedat prou clares les posicions de cadascú, sinó vers al que cada persona cregui més convenient per a Tortosa i per al nostre país. Qui cregui que el millor és el tripartit pot votar qualsevol de les tres formacions, PSC, ERC o ICV. És indiferent a quina es voti, ja que aquest vot servirà per al mateix. Els que creguin que el país necessita un canvi, l’únic vot útil és aquell que ha de fer Artur Mas president. I aquest és el vot a CiU.