Ens queixem que ens costa molt “desconnectar”, que no tenim un moment per respirar, que l'etapa prèvia a les vacances de Nadal (qui en tingui!) és una bogeria. Doncs bé, és precisament en aquesta època quan es produeix un d'aquells moments màgics que la natura regala als nostres sentits, si és que els sabem mantenir oberts i a punt per al que ens espera.

Diumenge passat, 20N, el bosc a mil metres -entre les cases de Les Viles i Rajols, a prop de Cantonigròs-  s'estava acabant de despullar. A poc a poc s'havia tret totes les fulles del damunt i jo crec que, si n'hi quedava alguna, era pel pudor de saber que algú com jo s'hi arribaria. I, al cap i a la fi, sempre queda millor portar una mica de tovallola tapant el que el visitant es deleix per veure. Queda més eròtic. Com si m'hagués sentit, el bosc va fer una bona espolsada així que em va veure arribar. Hi havia vent, pluja minsa i silenci. I el terra era com una exposició de colors càlids, una catifa de vermells, grocs, marrons, brillant i lliscant, perquè no hi ha res com la pluja per vestir de festa el bosc.

Vaig trobar un excursionista que pujava amunt ben cobert amb una capelina. El vaig sentir de lluny, destacava en aquell silenci només trencat pel vent que bellugava les fulles dels arbres. Em va dir hola, i, quan jo li vaig tornar la salutació, em va comentar en castellà que tot allò era molt bonic, que els catalans teníem molta sort de tenir aquelles muntanyes. Era de fora de Catalunya, d'algun lloc de les Espanyes, no sé d'on. Mentre tirava amunt, encara va dir “pá lo que va a pasar hoy en las urnas, más vale quedarse en un sitio así”. Em va fer adéu amb la mà quan ja se n'anava bosc endins, i jo li vaig tornar la salutació una mica desconcertada.

Més tard, mentre jo exercia el meu dret a vot, vaig pensar en el ciutadà espanyol que preferia perdre's en un bosc català abans de veure la realitat que pintava a partir de diumenge. I em vaig dir que no sabia si era més bonica la catifa de fulles roges que brillava o el dret de vot que tant ens ha costat d'aconseguir, sigui amb el resultat que sigui. Encara ara m'ho demano.