L'única vegada en la meva vida que vaig ser al Valle de los Caídos em va portar d'excursió el meu propi pare que, com vençut en la contesa, va intentar explicar-me com s'havia deixat els ronyons en l'obra. Mai vaig tornar al monestir i ara no penso tornar per molt que s'obstinin a portar-ho a l'actualitat.
M'és igual que se'n portin d'allí les restes de Franco o que els deixin on estan. Mai em van preocupar els difunts, ni els propis ni els aliens, i vaig sentir una certa vergonya aliena quan vaig haver de donar notícia del tràfec que es va portar Perón amb la mojama d'Evita portant a la difunta d'un costat a un altre. Ara entenc que l'afició pels difunts dels argentins no és culpa seva, ha estat heretada.
De tot el rebombori que s'ha armat amb el difunt l'única cosa que no he vist publicada és la factura que ha passat la comissió d'experts creada a aquest efecte per dir el que es deu o no s'ha de fer a Cuelgamuros; aquestes coses mai són gratis i ja se sap que, a Espanya, el més ximple fa rellotges…¡I li funcionen!
I acabo aquesta faula amb els versos de Celaya en la memòria: ¡Allà els morts que enterrin com Déu mana als seus morts! Ni vivim del passat, ni donem corda al record.
