Els advocats de la Universitat de Texas a Austin fa setmanes que s’escarrassen per evitar que el Tribunal Suprem dels Estats Units decideixi sobre la seva política d’admissions, que utilitza la raça dels candidats com a factor. El cas el van començar l’any 2008 dos estudiants blancs, que asseguraven que la universitat els havia rebutjat tot i tenir millor qualificacions que estudiants d’altres races admesos. Els tribunals inferiors han considerat que la política d’admissions de la Universitat de Texas s’ajusta als criteris fixats pel Suprem en un cas semblant l’any 2003: la raça pot ser un factor més entre d’altres per assegurar un cos d’estudiants divers, que segons la universitat afavoreix l’experiència educativa, sempre que el criteri no consisteixi en un sistema de quotes racials fixes.

L’ús de la raça en les decisions d’admissió proporciona un experiment útil sobre l’autèntic valor d’una educació universitària. Atesa la ingent quantitat de recursos que els països civilitzats destinen al “tinglado” universitari (a banda dels bilions d’euros i dòlars, la pila d’anys que la joventut del país passa a les aules sense produir res amb valor de mercat, se suposa que preparant-se), és raonable pensar que els estudiants hi adquireixen coneixements i capacitats que els faran més productius. Una teoria alternativa és que en realitat la universitat no augmenta la productivitat de ningú, que simplement serveix com a senyal per indicar que la persona amb el títol és prou intel·ligent i treballadora (o, en versions més cíniques, prou conformista, mediocre i obedient, unes característiques certament útils per a la bastíssima majoria de feines) per superar 15 anys d’escola, ser admès a la universitat, passar-hi quatre anys i el que sigui de postgraus. En el cas de les universitat més selectives, el que les diferenciaria no seria tan el que s’hi aprèn, que vindria a ser similar a qualsevol lloc (és a dir, no gran cosa, o no gran cosa que augmenti la productivitat) sinó més aviat l’extrema dificultat d’accedir-hi, que seria un indicador molt potent de les habilitats excepcionals de l’individu que ho aconsegueix. Si aquesta teoria fos certa, cal esperar que el mercat tractarà diferent els graduats d’una universitat d’elit si sap que en realitat no els van admetre seguint el criteri meritocràtic i ultraselectiu habitual,  sinó que hi va tenir a veure alguna característica, com ara la raça, no relacionada amb cap habilitat valuosa (o com a mínim així ho assumim, de moment).

En aquest sentit és interessant el que explica el jutge del Suprem Clarence Thomas, negre, a les seves memòries, sobre el poc valor que tenia un títol de dret de l’escola de lleis més prestigiosa del país, Yale, per un negre en l’època de màxima esplendor de la discriminació positiva. No els volien enlloc. El jutge explica que quan va penjar el títol a la seva habitació, va enganxar-hi una etiqueteta de 0,99 dòlars. El valor d’un títol de Yale per un negre. O el valor d’una educació universitària d’elit, descomptant la pura transmissió d’informació sobre aptituds prèvies.