Diu el tòpic que els clàssics i tots els partits d’una transcendència semblant, partits de rivalitat màxima i finals i enfrontaments d’aquest calibre, amb una càrrega emocional molt per damunt del que és habitual i saludable, s’acostumen a decidir per petits detalls. Ho diu el tòpic però, com gairebé sempre passa amb els tòpics, no és veritat. El Madrid -Barça d’aquest dissabte no es va decidir per un detall tan estúpid com una passada dolenta de Víctor Valdés i un rebot desafortunat d'en Sergio Busquets, tot en una mateixa jugada i en els primers vint segons de joc. Tanta fortuna la va aprofitar Benzema per marcar el primer gol del partit i posar el marcador i el partit en el punt en què qualsevol equip, i encara més un de José Mourinho, el voldria tenir.

Aquest Madrid-Barça no es va decidir per aquest detall. Ni tampoc es va decidir per l’altre detall notable que hi va haver, el del rebot afortunat a la mateixa porteria però a la segona part, en un xut de Xavi que va impactar en Marcelo i va desviar la trajectòria fora de l’abast dels guants de Casillas i que va suposar l’1 a 2 i capgirar un marcador que s’havia posat en contra massa aviat.

El Madrid-Barça de la primera volta de la Lliga espanyola ha acabat amb la victòria blaugrana per 1 a 3 (Alexis, Xavi, Cesc) per la mateixa raó que fa tants anys que acaben amb guarismes semblants, sobretot des que el tècnic és Josep Guardiola (vuit victòries en dotze enfrontaments!). Fa poc més d’un any que els blaugranes van clavar als merengues un 5 a 0 memorable al Camp Nou, en una lliçó de futbol fascinant i inoblidable. Aquest dissabte, els n’han donat una altra, amb menys gols, cert (encara que n’haguessin pogut ser cinc o més un altre cop), però fruit d’una mateixa gramàtica futbolística i d’una superioritat que ja no només és esportiva, sobretot, és moral ja.

La Lliga espanyola es decideix en els enfrontaments directes entre Barça i Madrid. Fa unes quantes temporades que és així. Els blaugrana han guanyat el primer. Queda molt campionat i n’hem de passar de molta mena encara. Ja es veurà. El que sembla cert és que amb aquesta victòria el Barça ha esberlat el madridisme amb una contundència insòlita perquè, probablement, aquesta és la derrota més inesperada per a ell: han provat de guanyar el Barça per les bones i per les males (per lo civil o per lo criminal, que diria aquell), el seu entrenador ha fet tots els papers de l’auca, ha crispat l’ambient i l’ha destensat, com aquestes setmanes, i no se n’han sortit, han acabat escaldats com sempre.

El FC Barcelona no és imbatible, encara que a vegades ho sembli. Sobretot, quan juga contra el Reial Madrid.