No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre
y estuviera desvalido en la calle, no pediría un pan;
sino que pediría medio pan y un libro.
Federico García Lorca
Blanca Llum Vidal, poetessa, estudiosa, rapsoda i aquest curs i circumstancialment alumna meva, em va fer ahir un regal preciós. Jo estava tan enfeinada com sempre, amb la cabòria afegida d’haver d’escriure avui aquest article i no tenir gaire idea del tema a tractar. I no perquè no n’hi hagi, de temes. Ja sabeu que d’això en sobra. Sinó perquè no sempre és fàcil trobar un camí que conjumini l’opinió, l’actualitat i la finalitat cultural d’aquesta columna.
El cas és que, a mitja tarda, m’arribà un correu. Blanca Llum m’enviava un text de García Lorca que jo no coneixia i que, òbviament, em va encuriosir. L’acompanyava amb una sola expressió: “Visca! Visca en Lorca!”. I és que, en realitat, no calia res més. Després de llegir les paraules del poeta, amb l’emoció a la gola, jo també vaig murmurar un visca! contingut en la solitud del meu despatx.
El text, intitulat Medio pan y un libro, correspon a l’al•locució pronunciada pel poeta el mes de setembre de 1931 a Fuente Vaqueros, el seu lloc de naixement, amb motiu de la inauguració de la biblioteca del poble. Eren temps de república i, encara, la cultura jugava en la societat un paper destacat. Lorca va confegir un discurs lúcid i preclar, amarat de sensibilitat poètica, on advocava per la importància cabdal de la lectura, de la literatura, de la formació de l’ésser humà com a únic mitjà de superació.
Sabeu que he defensat aquesta posició, en aquests meus articles, fins a l’avorriment. Us deu sonar moltíssim la meva recurrent afirmació: “només la cultura ens pot salvar”. Per això em temo que, des d’aquest punt de vista, avui no seré especialment original. Tanmateix, em va estremir el clam d’en Federico. A l’inici de la Segona República, amb una posició de compromís que li va costar la vida, el gran poeta demanava la cultura (la cultura, la cultura sempre, amb majúscules i per a tots) amb la il•lusió de la gent entusiasta que encetava un nou projecte.
Setembre de 1931. Després, el negre pou del franquisme i el forat imperfecte d’una transició malgirbada i d’un món global de futur incert. Ara, desembre de 2011. Han passat 80 anys i, tristament, hem de repetir el clam. I cridar ben fort. Les retallades que devem a la sagnant avarícia dels taurons de la banca i de l’economia mundial s’acarnissen amb el feble i passen les tisores per on fa més mal. La sanitat (salut del cos) i l’ensenyament i la cultura (salut de l’ànima). No ens volen sans i savis. Ens volen malalts i ignorants.
Doncs no. Lluitarem pel no. Ahir em van arribar a l’ànima les paraules del gran poeta i avui, a més de recordar-lo, a més d’agrair a la Blanca Llum que pensés en mi i m’enviés el text, vull recuperar la seva vigència. Tant de bo no hagués de ser així. Tant de bo poguéssim parlar-ne, simplement, amb el respecte que es mereix un vestigi del passat. Però em temo que no serà possible. Encara podem sentir a la pell l’actualitat dels mots, la projecció ineludible que els aboca envers l’obscur esdevenidor. I, per damunt de tot, la nostra obligada responsabilitat a l’hora de perpetuar-los.
Gracias, Federico.
Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reinvindicaciones culturales, que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.
