Segueixo, suposo que com tothom, quant es publica sobre Urdangarín i col·lecciono retallades i fitxers digitals per si la cosa em donés per a novel·la o conte encara que reconec que la novel·la picaresca no està de moda.
De tant llegir sobre l'assumpte, he arribat a dues conclusions que ni són noves ni mereixen la pena ser llegides si el lector té una cosa millor que fer.
La primera estaria entorn d'aquesta tradició que, a poc a poc, va calant a Espanya de fer públics els sumaris secrets que emanen dels jutjats d'instrucció. Treient-me el barret diverses vegades pels companys que aconsegueixen tan preuada informació, algú ha de contemplar assumpte tan delicat que minva, en aquest i altres casos, la serietat que ha d'acompanyar a les coses de la justícia.
La segona reflexió té a veure amb aquest comunicat del personatge publicat per EFE en el qual es queixava del dany rebut pels qui publiquen els seus presumptes deliris econòmics. Té raó el senyor Duc de Palma que, d'haver viscut en aquells temps del cuplé, s'hagués estalviat molts enrabiades; troba a faltar, suposo, moments pretèrits en els quals regnava la censura i el més atrevit que podia explicar-se en la ràdio era la història de "caputxeta vermella" doncs per a la cosa informativa ja estava Radio Nacional i "el parte".
De calaix resulta l'afirmació del Duc perjudicat pels qui donen a conèixer les seves aventures. Faci-li-ho mirar la seva senyoria que el moll no està en el que s'explica sinó en el que es fa.
