L’Audiència Provincial de Girona ha dictat recentment una sentència que ha revocat una sentència anterior, que va declarar que el preu obtingut de la subhasta de la vivenda dels deutors no era suficient per extingir el deute amb el Deutsh Bank, i va procedir a l’embargament d’altres béns dels deutor per tal de satisfer el total del deute.

Sorprenentment, l’Audiència ha revocat la sentència de primera instància al•legant que s’havia produït un abús del dret per part de l’entitat bancària, s’havia produït un enriquiment injust i àdhuc s’havia imposat als deutors una clàusula abusiva en el contracte de préstec, sentenciant que amb l’adjudicació de la vivenda ja es podia considerar extingit el deute, i per tant s’havien d’aixecar tots els embargaments fets fins aleshores.

La importància d’aquesta sentència rau en el fet que, amb anterioritat, la mateixa Audiència ja havia dictat en data 7 d’abril de 2011 una sentència en el mateix sentit, que fa pensar que l’Audiència de Girona es postula clarament per la dació en pagament.

Ara bé, cal matisar la importància de la sentència esmentada, doncs per una banda incorpora un vot contrari d’un dels magistrats de l’Audiència, que es pronuncia clarament sobre el fet que l’ordenament jurídic vigent tan a nivell del Codi Civil com de la Llei hipotecaria com de la Llei d’Enjudiciament Civil ( LEC) no preveu la dació en pagament, a no ser que s’hagi pactat expressament en la escriptura pública del préstec o bé que l’entitat accepti el bé extingint- se el total deute. A més addueix que el legislador si hagués volgut preveure la dació en pagament, l’hauria inclòs en la modificació dels art. 670. 4 i 671 de la LEC que es va realitzar recentment.

D’aquesta forma conclou que no hi pot haver un enriquiment injust i un abús del dret quan s’ha seguit fil per randa el procés d’execució hipotecària previst per la norma, així com tampoc pot ser contrari a la Llei de consumidors i usuaris.

A més a més, les al•legacions que fa són contràries a dret, doncs no podem afirmar que hi ha hagut abús del dret quan està perfectament permès pel sistema hipotecari, i que en cap cas podem considerar nul l’art. 105 de la Llei hipotecaria per ser contrària a la Llei de Consumidors i Usuaris quan tot el sistema està basat en la responsabilitat il•limitada de l’art. 1.911 del Codi Civil. Per si això no fos poc, la sentència anterior que s’invoca per part de l’Audiència fa referència a un supòsit diferent, pel que l’entitat s’havia adjudicat la vivenda pel 20% del valor de taxació realitzat en l’escriptura de préstec, que sí que ens portaria al convenciment que hi va haver un enriquiment injust de l’entitat, per sobre del 80% del deute.

En conclusió, podria afirmar que si bé alguns magistrats de l’Audiència de Girona, amb uns clars antecedents a l’Audiència de Navarra, entre d’altres, es posen a favor de la dació en pagament, aquestes tesis no conformen allò que s’anomena jurisprudència, atès que el Tribunal Suprem, en la línia del vot particular, és plenament contrària a la dació en pagament.