A l'hora d'analitzar la crisi, la majoria de polítics i opinadors arriben a una conclusió unànime: si volem sortir-ne, no hi ha cap més alternativa que les mesures d'austeritat i retallada. Ho va verbalitzar el mateix president de la Generalitat, Artur Mas, durant la magnífica entrevista que li  va fer Mònica Terribas a TV3. I s'encarreguen de recordar-ho a diari la majoria dels articulistes i tertulians que ostenten el monopoli dels espais d'opinió als mitjans catalans. Aquesta maniobra discursiva no és nova: és coneix com estratègia TINA (“There is No Alternative”, en les seves sigles en anglès) i la va patentar Margaret Tatcher durant els anys vuitanta per justificar les seves polítiques antisocials. L'estratègia TINA té nombrosos punts febles. El principal, que parteix d'una mentida. Perquè és fals que no hi hagi alternativa: en política, sempre n'hi ha. I en economia, també.

Parlem d'alternatives, doncs. Si es tracta de reduir el dèficit públic, és a dir, la diferència entre el què l'estat ingressa i el que acaba gastant, hi ha dues formes de fer-ho. La primera és la que ha triat l'executiu d'Artur Mas: disminuir la despesa retallant serveis i prestacions. L'altra opció és recaptar més, és a dir, incrementar els impostos. Arribats a aquest punt, hi haurà qui dirà que el problema és que Catalunya pateix els mals del dèficit fiscal amb l'Estat espanyol, i això ens impedeix emprendre aquesta mena de mesures. Doncs bé, qui digui això, també s'equivoca. Catalunya, és cert, ho tindrà més fàcil quan sigui un estat que pugui definir les seves polítiques en tots els àmbits. Però l'actual Generalitat, si bé no té sobirania fiscal absoluta, té prou capacitat per crear i gestionar impostos. L'administració catalana podria instaurar, per exemple, un impost sobre els dipòsits bancaris. França, Alemanya o el Regne Unit han adoptat taxes similars, i no s'ha acabat el món. Amb una tarifa moderada, entre el 0,2% i el 0,5%, podríem guanyar 592 milions d'euros. També es podria incrementar el tram de l'IRPF que recapta directament la Generalitat (el 50% del total d'aquest impost, el més just de tots els existents, perquè paga més qui més té). Un increment moderat aplicable només a les rendes superiors a 250.000 euros anuals permetria sumar 65 milions extra. Una altra forma seria recuperar l'impost de successions, que el tripartit ja va escapçar i que CiU i PP han acabat de liquidar. Si només paguessin herències superiors als 400.000 euros, es podrien obtenir 102 milions més, segons dades del mateix Govern. Aquí caldria eliminar també un altre mite: el que diu que aquest impost afavoreix la fuga de capitals cap a territoris amb fiscalitats més laxes. A Alemanya existeix, amb exempcions similars. A França també n'hi ha, i l'exempció és de fins a 156.000 euros. Al Regne Unit tributen totes les herències superiors a 367.000 euros...  No sembla pas que els vagi més malament que als catalans.
 
Tot plegat podria fer-ho el Parlament de Catalunya avui mateix, exercint la poca sobirania de què disposa, i el volum del que s'ingressaria seria, si fa no fa, el mateix que pretén estalviar el govern de CiU amb les impopulars retallades. A més, són mesures que no les impulsen els temibles indignats o l'“estalinista” Vicenç Navarro: de fet, les va proposar ERC al Parlament de Catalunya el passat 30 de novembre. També Iniciativa per Catalunya-Verds ha plantejat mesures similars, inclosa la instauració d'una ecotaxa, que tampoc han prosperat: han estat rebutjades pel front que formen CiU i PP. No és veritat, per tant, que no hi hagi alternativa. N'hi ha: una altra qüestió és què no ens la deixin veure. De fet, d'aquestes propostes d'ERC no se'n va parlar gaire. Just el dia en què van ser presentades, el diputat Alfons López Tena i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, es van veure immersos en una ferotge batalla dialèctica arran de l'ús de l'expressió “Espanya ens roba”. Hi ha cortines de fum molt decoratives, i també hi ha independentistes bastant curts de vista.