L’Abisme verd

No havien passat ni dos dies des de que vaig desembarcar a l’aeroport de Ouesso, a la República del Congo i em 
trobava suant sobre la meva suor que alhora descansava damunt de més suor. Una pasta de full que destenyia la meva
 samarreta a velocitat de lleixiu, en plena selva de Ndoki, en unes cabanyes menjades per la vegetació i pels bitxos.
 L’arca de Noé dels insectes era el meu habitacle per dormir, però, a diferència de l’arca mítica, aquí hi havia molt més
 d’una parella per espècie. El trajecte des de l’aeroport va ser net, no puc dir còmode, però, perquè no va
parar de ploure en les cinc hores que vam invertir amb navegar pel riu Sangha en canoes tradicionals.

La pluja és una benedicció. Això ho sé des dels 3 anys perquè el meu avi no parava de repetir-ho quan jo feia fàstics
 al dia. El meu avi hauria d’haver arribat a l’abisme verd que conforma l’enorme pulmó selvàtic del riu Congo i hagués 
gaudit amb els ‘gotons’ d’aigua, com tetrabriks sense cartró, que cauen des dels sòlids núvols negres i que et provoquen 
ressò a la caixa de ressonància del crani. “Tap, tap, tap….”. Francament aquí la pluja t’ajuda amb moltes coses. Mentre plou
 no hi ha insectes sobre la teva pell que alhora no sua. Són els únics moments del dia en què aquestes circumstàncies 
concorren.

Arribem a la base que WWF té a la selva i la pluja cessa per donar relleu a la calor asfixiant. De seguida un 
grup de bakas, els que nosaltres coneixem com pigmeus, ens va acompanyar per un caminet d’entre la selva fins a les
 cabanyes on dormen els científics, conservacionistes i documentalistes, que juntament amb els bakas són els únics 
habitants humans al paradís de la jungla. A l’infern de la mateixa trobem als furtius i als de la indústria de la fusta, 
afaitant la vegetació arran de terra. Aquests són els veïns que podem trobar a Ndoki.

Vam sopar africà, això és arròs amb carn de pollastre dura. Algú ho va batejar com a “pollastre a la Excalibur” ja
 que una vegada punxada la forquilla ha de venir el rei Artur per poder extreure-la. Dormim malament només aquesta primera nit, no fatal, malgrat la suor i les picors contínues, que a més caminen; tots coneixem la sensació de
 somnolència que dóna l’aigua contínua sobre el teu cos.

Al matí següent ens vam aixecar tots dins d’un basal de suor que, a més d’un, ens va fer pensar que havíem tingut un
 problema amb el pany de l’esfinter. Després d’esmorçar ens vam dirigir cap a Mbeli Bai, una de les meravelles del món 
natural. Tots estàvem eufòrics! Aquesta part del viatge era la guinda del pastís d’un viatge que havíem iniciat 6 dies
 abans a l’exòtica Terrassa.

Les vespes de la suor són uns bitxets negres que no recorden per res a les vespes i que els apassiona la suor, de 
manera que es passegen constantment pel nostre cos xuclant-nos; són certament incòmodes. Se t’introdueixen pel nas i es colen dins dels teus ulls que per ells ha de ser alguna cosa així com una pista de patinatge. Aquestes vespes i unes 
papallones que comparteixen afició ens van acompanyar per tota la sendera que ens portava a Mbeli Bai. Vaig arribar 
a contar 31 papallones posades sobre els meus bessons.

Quan arribem a la torre d’observació, Thomas Breuer, científic patrocinat per National Geographic, estava allí feia hores.
Ens va fer descalçar perquè el so de les trepitjades no pertorbés a la fauna que es trobava en el clar. Quan vam pujar 
l’escaleta va començar el documental. No hi havia una pantalla plana, ni veu en off. Ni tan sols hi havia
 possibilitat de canviar de canal. Allí estava Mbeli Bai amb multitud de goril·les de selva, imponents i punks amb el seu 
tupé vermell; elefants de selva més petits i fers que els de la sabana; búfals, sitatungas i duikers bevent, alimentant-se i
prenent l’escàs sol que es pot trobar a la jungla. El que ha fet mundialment famós a Mbeli Bai ha estat que és un espai 
obert de forma natural. Multitud d’animals que no es poden observar en la densa selva acudeixen
 a rebre la seva porció de vitamines solars diàriament. Vam passar tot el dia en silenci i sense moure’ns observant 
la meravella que ofereix el món sense humans. Al migdia, un jove goril·la va ascendir per un arbre adossat al nostre 
observatori i va intercanviar una llarga mirada amb un dels meus companys, Carlos, que va fer un amortiguat esternut. En aquell moment el goril·la va fer una ganyota que jo penso, que no sóc científic i no haig de demostrar les meves teories, era pur riure. 
Després va desaparèixer amb gran rebombori. No envejo els vehicles cars ni les cases de tres plantes amb façana de 
marbre, però vaig envejar molt la connexió que el Carlos va establir amb aquell goril·la.

Ja de retorn al campament, les vespes de la suor i les papallones, que no ens havien abandonat en tot el dia, van
 entrar en èxtasi quan vam augmentar la sudoració en caminar. En aquesta festa es van sumar les, extremadament
 agressives, formigues que han d’estar entrenades per mossegar elefants i quan troben la nostra ridícula pell se’ls posen 
els ulls en blanc de plaer. Vam arribar a les nostres cabanyes al capvespre i ens van oferir una cervesa, enorme i 
calenta, que vam beure amb avidesa, i mentre em gratava el resultat d’una puça, que m’estava fent un camí pel turmell, 
vaig pensar: AIXÒ ÉS VIDA!

Juan García de Soria, Gerent d’Austral Natura Viatges