Els translúcids sous dels representants públics

He pensat, a més, que per a certes responsabilitats polítiques aquestes han d'estar ben retribuïdes. No podem aspirar, com ocorre amb el tecnócrata que governa ara Itàlia, que solament puguin governar les persones que tenen un patrimoni personal.

Apostar per una retribució digna per als polítics implica també una transparència en els seus ingressos. Tenim un sistema que incentiva la picardia. D'una banda tenim uns representants públics que defineixen que sous tenen ells mateixos a nombrosos nivells (qualsevol alcalde pot definir la seva pròpia retribució), però que el control públic manté aquests sous a un nivell més controlat (els alcaldes volen ser reelegits i per tant no es disparen tant els salaris bàsics com caldria esperar). En aquest aspecte el sistema, amb algunes excepcions, funciona.

Ara bé, per contrapartida, els representants públics per l'exercici del seu càrrec han de, també, estar presents en els consells de direcció d'empreses públiques o en òrgans de tot tipus. Per aquests altres càrrecs, no cobren un segon, tercer o quart sou. La llei és clara i ho prohibeix. Ara bé, sí que cobren substancioses dietes. Posaré un únic exemple, encara que no és l'únic i tots els partits, inclòs en el qual milito, tenim companys que estan en aquesta circumstància. L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, cobra de l'AMB 36.800€ anuals com a dietes, que sumats als 110.000€ del seu sou com a alcalde, fan superar els seus ingressos als del President del Govern.

És cert que un càrrec públic que passa a ser directiu d'una empreses pública se li incrementa la responsabilitat, i que les responsabilitats s'han de compensar. Però el sistema actual té uns quants punts foscos:

- La regulació d'aquestes dietes no tenen la mateixa observació pública que els sous que s'autoassignen els representants públics. Els nombres d'una empresa pública no tenen el mateix control que els d'un ajuntament. Mentre que el públic pot accedir als debats dels plens de qualsevol municipi o els debats de les cambres legislatives s'emeten per televisions o internet, les reunions de qualsevol empresa pública o organisme públic no són públics (en alguns casos fins a l'accés a les actes d'aquestes reunions és impossible aconseguir-ho sense ser membre d'aquesta corporació). El control públic del sou d'un alcalde o regidor és molt fàcil de fer, en canvi, els complements que s'aproven en aquestes empreses i corporacions requereixen la labor d'investigació a posteriori (malgrat que puguin ser publicats en diaris oficials).

- El sou públic no pot ser accedit amb facilitat, s'ha de calcular comissió a comissió, organisme a organisme, en els quals participa determinat càrrec públic. Ara mateix per calcular el sou de molts regidors s'ha de seguir diverses actes i publicacions separades en diversos diaris oficials, amb la qual cosa es fan més opacs els sous dels càrrecs públics.

- L'absència de control públic permet que hi hagi compensacions que facin engrossir el salari de càrrecs públics de forma dramàtica. Els alcaldes s'han controlat molt aquesta crisi de pujar-se els sous. Per exemple, Jordi Hereu es va retallar el salari un 15% a ell i a la resta de regidors. Aquesta reducció de sou l'ha mantingut Xavier Trias, en deixar el seu sou congelat. Però això és un parany, quan ha pogut, s'ha augmentat el sou un 33% a través de les dietes de l'AMB. La qual cosa indica que aquesta absència de control públic el que provoca és que hi hagi icentius perquè els càrrecs públics es puguin apropiar de beneficis econòmics que no farien en cas d'existir.

Per tant, l'actual sistema és pervers. Solament controlem de forma eficaç i eficient una part del sou dels càrrecs públics. Els incentius del sistema porten al fet que la part que controlem la hi moderin (més en crisi), mentre la part menys transparent (l'anomenaria translucida), no.

L'alternativa podria passar per diversos mecanismes:

- Una assignació de sous dignes per als càrrecs públics, totalment transparent i oberta. Amb una única font possible de retribució (per exemple, el sou d'alcalde o de diputat), sense possibilitat de cobrar dietes de cap tipus. Aquest cas es produeix, per exemple, entre els càrrecs de confiança que també exerceixen de consellers de districte a l'ajuntament de Barcelona. Una persona que ja rep un sou públic no pot cobrar compensacions addicionals per exercir funcions complementàries dins de la mateixa corporació. Això s'hauria d'estendre a tota corporació i empresa pública.

- Un topall màxim en les dietes, mitjançant legislació d'àmbit superior (autonòmic o estatal). Per exemple, un màxim de 100€ per reunió i un màxim acumulat de tots els organismes i corporacions que no superi el 10% del sou base del càrrec públic. Per tant, si l'alcalde de Barcelona té un sou de 110.000€ no podrà acumular altres complements de qualsevol font, empresa pública, corporació, etc.. que superin en total els 11.000€. Amb el que el control públic que s'exerceix en el sou directament publicat acaba també afectant al "sou diferit" que ells mateixos s'assignen en aquests organismes, corporacions i empreses públiques.

El fet que els ingressos "atípics" dels polítics siguin translúcids i no transparents, poc sotmesos al control públic, és una font més de desafecció política, de desconfiança en els polítics i a tenir la sensació de que ens prenen el pèl. Els que creiem en el sistema democràtic representatiu, i els polítics en actiu haurien de ser els primers, hem d'apostar per mecanismes que redueixin la patina de translucidesa en els salaris públics i els facin públics, visibles, transparents i fàcils de seguir. Com deia Tierno Galván, "les butxaques dels governants han de ser de vidre".