Actualitzat el 08/12/2011 a les 00:01h

Una signatura a favor de la llengua

Mentre avancem per les parades habituals d’artesania, aliments i objectes de regal de tota mena, enguany els visitants del Mercat Medieval de Vic també podem aturar-nos davant d’una parada molt especial que convida a estampar una signatura a favor del manteniment del català com a única llengua vehicular a l’ensenyament davant l’amenaça greu que suposen les darreres sentències judicials del Regne d’Espanya, que concedeixen al castellà, també, el rang de llengua vehicular a les escoles de Catalunya.

Es tracta de la campanya de recollida intensiva de milers i milers de signatures que impulsa la comissió promotora “Defensem l’escola en català” arreu del país des del convenciment que la immersió lingüística en català aplicada des de 1983 a totes les aules de primària i secundària ha resultat una gran conquesta cultural i social i que ara no hi podem renunciar alegrament. L’objectiu de la iniciativa és demanar al nostre Parlament l’aprovació d’una Proposició de llei que blindi la immersió lingüística en català.

L’èxit d’aquest model lingüístic compta amb múltiples avals: el col•lectiu de mestres i professors, la immensa majoria de les famílies, els resultats acadèmics similars que obtenen els nostres alumnes en el coneixement tant del català com del castellà, la cohesió social que genera entre alumnes autòctons i alumnes immigrants, el recolzament de les nostres acadèmies i institucions i també, per si calia, la validació del sistema a càrrec de la Unió Europea.

Les darreres sentències, però, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dinamiten directament aquest model tan aplaudit. Una estratègia gens innocent i molt sibil•lina que, comptat i debatut, constitueix un altre episodi de persecució de la nostra llengua promogut per l’espanyolisme centralista i excloent de sempre. La història ens demostra que els intents d’extermini del català de les nostres escoles i de les nostres institucions en temps moderns han estat constants; arrenca amb el Decret de Nova Planta i arriba fins avui mateix, de manera que, si atenem la filiació llatina compartida de les llengües de torn, podem parlar tranquil•lament de tres segles d’intent de fratricidi lingüístic incessant d’Espanya contra Catalunya.

Els arxius apleguen molts documents sobre la planificació de l’extermini lingüístic i nacional de Catalunya. Els edictes reials, els decrets i les lleis que han prohibit reiteradament l’aprenentatge i l’ús del català a l’escola no han parat de succeir-se i han contemplat mesures dissuasòries que van des de càstigs infamants als nois que el parlaven (edicte reial de 1837) fins a l’aplicació de severes sancions als mestres desafectes, tal com va passar a les escoles de la Mancomunitat durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1931)  i, per descomptat, a tots els centres escolars del país sota el franquisme (1939-1975).

 Ara no podem parlar, certament, de prohibició directa i frontal del català, però la interpretació de les darreres sentències a favor del castellà com a llengua covehicular a l’ensenyament permet obrir una escletxa de conseqüències legals imprevisibles, entre les quals la possibilitat que un dia, davant una demanda social important al respecte, s’acabés acordant impartir una meitat de les assignatures en català i l’altra meitat en castellà.

No és una possibilitat estrambòtica. Les darreres sentències, ara mateix, emparen aquest extrem. I no oblidem que els romans ja van subratllar que tothom era igual davant la llei en una màxima jurídica prou coneguda: dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”). És clar que sempre queda la desobediència civil, però és un recurs de final molt dubtós. És millor reaccionar a temps i defensar-nos en igualtat de condicions, és a dir, tornar-nos-hi amb una altra llei. Una llei que blindi el català a l’escola enfront dels perills endimoniats d’unes sentències pretesament democràtiques. Duresa, doncs, contra la duresa.

La llengua dels nostres pares i dels nostres avis torna a estar en una situació legalment delicada. No podem badar. Fem parada i signatura, aquests dies del Mercat Medieval de Vic, davant el rètol que anuncia “Defensem l’escola en català”. En un moment en què la majoria dels mitjans de comunicació a Catalunya continuen optant pel castellà, l’escola és, avui encara, l’únic espai d’accés segur al coneixement –i sovint també a l’ús– de la llengua catalana.

Navega per les etiquetes

immersió lingüísticacatalà

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Autor
Antoni Pladevall
Antoni Pladevall (Taradell, 1961). Escriptor. Doctor en filologia clàssica, actualment imparteix classes de grec i de llatí a l’Institut de Vic (Vic). Ha col·laborat amb articles de tema literari o historiogràfic a revistes com Ausa, Reduccions, Serra d’Or, Els Marges i Revista de Catalunya. Entre altres llibres, ha publicat l’assaig historiogràfic “La il·lustració a Vic. Les aportacions de Francesc de Veyan i Mola i Llucià Gallissà i Costa” (2000), el dietari “La mentida original” (2000), el volum de proses breus “Quadern de Can Garbells” (2002) i les novel·les “La lliça bruta” (2001), “Massey Ferguson 35” (2003), “Terres de lloguer” (2006: premi Pin i Soler 2005 i premi Amat-Piniella 2007), “La papallona negra” (2009: premi Carlemany 2008) i “Tot és possible” (2011), una ficció sociopolítica sobre la primera onada de consultes sobiranistes del diumenge 13-D.


- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
- Notícies publicades amb llicència
Amb la col·laboració de: