Opinió

El nou president del govern espanyol, Mariano Rajoy, promet. Tot i que ahir jurés el càrrec, que això i no prometre ho va fer perquè aquestes coses també emeten missatge. Els socialistes prometen, el populars juren, els convergents fan una mica de tot, els d'Amaiur acaten per imperatiu legal, i els d'Unió juren (amb o sense l'ajuda de Déu). En un moment polític en què les diferències de fons entre dreta i esquerra queden força amortides pel pes dels mercats i de frau Merkel, aquestes coses ajuden a marcar perfil, a uns i altres. Però quan dic que Rajoy promet, em refereixo que sense xerrar gaire, diu força coses, i amb suc.

Ahir Rajoy va jurar. Amb contundència. La jota gairebé li surt disparada de la boca en dir "juro!". I això, el dia després d'un debat d'investidura on va mostrar la mà de ferro amb guant de seda que es disposa a aplicar en son mandat. No és Aznar. El seu to, la seva simple presència, no crea ni de lluny els anticossos que provocava el de Valladolid. Però amb el seu procés d'investidura ha demostrat que farà via, sense concessions, amb el credo popular per bandera. Les majories absolutes això ja ho tenen.

És la seva manera de dir coses xerrant poc. Carregant-se funcions i recursos de la premsa, per exemple. El nomenament dels seus ministres també ha estat un missatge en si mateix. Ni una filtració. Demostrant que quan els polítics tanquen l'aixeta de les filtracions, aquestes no hi són i les seccions de Política pateixen. El periodisme de filtració és el que té. Una pena. Però polítics com Rajoy se n'aprofiten.

I ahir, en aquest estil que té ell de controlar-ho tot donant els titulars justos sense paraules o amb poques d'elles i controlades, va anunciar els noms del seu executiu en dos minuts, en un simulacre de roda de premsa sense acceptar preguntes. Sense complexos. Aturant-se poc en premisses bàsiques del sistema democràtic com l'és que els polítics acceptin el control (per exemple via preguntes públiques) de la premsa. Però va fort. Es constata. Així que agafin-se que venen curves.

I només un apunt final per allò que Rajoy, en mut, diu. No perdin de vista el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón. De tots, el millor posicionat per algun dia substituir Rajoy. Ja és al govern, al nucli dur del líder, destacat de sa nèmesi Esperanza Aguirre, i en un departament agraït d'aquells que no desgasten gaire i d'on més endavant pot saltar a majors, tipus vicepresidència mateix. D'aquella manera tan de Rajoy, en silenci, però intueixo que aquest moviment hi és. Si no, ja m'ho recordaran en el seu dia, si és que m'he excedit en desxifrar aquest part del missatge implícit. El presidents que van de muts és el que tenen.