Actualitzat el 22/12/2011 a les 00:02h
Aquest(s) Nadal(s)
Hi ha que veure, Cuqui, lo ràpid que passa tot. Fa quatre dies fèiem el Halloween i ja arriben els Nadals. Aquestes fetxes són molt entranyables i a mi m’encanten, m’encanten, m’encanten... Amb en Pepón i la Totó vam passar-nos-ho la mar de bé al parc temàtic, pel Halloween. Però ara ja se superó la cosa i ja hem desat a la casa de la Cerdanya totes les carbasses, les espelmes i les disfresses de monstres, fins l’any que ve. És una tradició molt bonica, no creus? Jenny hi va venir amb el seu nòvio, molt guapo, però a nosatres no ens agrada gaire, és una mica no sé, com d’abans... Hasta es diu Joan, com si no pogués tenir un nom més normal, més modern, oi q m’entens, carinyo?
Tinc que dir-te que els Nadals m’agraden i molt. Quan surto al carrer i veig els llums, m’emociono. Ah, las lucecitas de navidad, que monas ellas, very nice! I quan sento la música, tan nostra, encara més. Fa un ambient tan familiar sentir les nostres cançons! "Arre, borriquito, arre, burro, arre, Ande, ande, ande, la marimorena, El camino que lleva a Belén", etc. Aquesta del “tamborilero” la trobo molt guai. És que pels Nadals hi ha un ambient tan bonic i això que, vagis on vagis, sentis les mateixes cançons a tot arreu, crea un clima com a més d’unitat, com si tots estiguéssim més junts i deixem divisions i separacions sense sentit. Pues Joan, al cotxe de Carlos i Dory, cantava unes coses raríssimes que només sabia ell, que si no sé què del “rabadà” o algo així, i que si “allà sota una penya” no sé què passava i que “les dotze van tocant” que ens va tocar la moral a tots. Quin taladro de tio, que pesat...!
Per fi d’any, que en Joan, dale que dale, en diu sempre “cap d’any”, que ens sona molt antic i com si no celebréssim el mateix a tot Espanya, no sabem encara què farem. El papà ens deixa el barco, però aprofitar el xalet dels Alps també és una bona idea. Clar que sempre ens queda la possibilitat de pujar a la Cerdanya o la Costa Brava, no ho sé. Ya hablaremos de ello... Jenny, com que està penjada de Joan, muertita por sus huesos, ara se li ha posat entre ceja i ceja que el Delta –no el del Nilo ni el del Mekong, sinó el de l’Ebre!- és demasiao i que el Priorat també mola mazo. Pfffffff.....
Harta, harta, hartita me tiene! Calladito està molt bé, perquè mira que està bo el muchacho, eh, però tan de radicalisme és insuportable! El tio bueno aquest amenaça amb anar a veure el pessebre vivent de no sé quin pueblucho. Imagina´t, nosatres en un pessebre vivent, Dios, my God... Es veu que hi surt gent de la seva família i hi canten els típics villancicos de tota la vida, els de sempre, els que sentim a la tele, a la ràdio, a les botigues, els normals, como si dijéramos, però –agárrate, que vienen curvas, niña!- canten els villancicos en... català!!! Tu creus, darling? Como si estuviéramos a l’època del cromañón... I els pastors, no ho sé, però serà així, me supongo yo, segur que deuen anar amb barretina i no amb els gorros normals del papa noel i tal, com a tot el món, com si quan va néixer el niño Jesús la gent portés barretina. En fin, cielo, sort que el Barça ens dóna moltes alegries que, si no, amb aquesta genteta no anirem enlloc. Besitos als papàs, el Pepón i la Totó. I si veus a Jenny, que no me entere yo que me traicionas, eh! Espero que no te vayas de la tongue i que no li comentis res de Joan. Bé, feliz navidad a tots!
+3
-2
