Memoràndum de professores i professors universitaris de teologia sobre la crisi de l'Església catòlica a Alemanya

Ha passat més d'un any, des que es van fer públics els casos d'abús sexual en nens i joves per sacerdots i religiosos al Col.legi Canisius en Berlín / Alemanya. Va seguir un any que ha submergit a l'Església catòlica en Alemanya en una crisi sense precedents. El resultat visible que avui es veu és ambivalent: S'han emprès accions per fer justícia a les víctimes, posar remei a les injustícies i detectar les causes dels abusos, encobriment i doble moral en les files pròpies. En molts cristians i cristianes responsables amb i sense ministeri ha crescut -després de la indignació del principi- la consciència que són necessàries reformes de fons. La crida a un diàleg obert sobre les estructures de poder i de comunicació, sobre la forma del ministeri eclesial i la participació dels i les fidels a la responsabilitat, sobre la moral i la sexualitat ha despertat expectatives, però també temors: Potser s'està perdent una oportunitat per a un despertar de la paralització i resignació per deixar passar o minimitzar la crisi?

La incomoditat d'un diàleg obert sense tabús fa por, més encara amb la visita del papa a les portes. Però la solució no pot ser l'alternativa d'un silenci sepulcral perquè les últimes esperances s'hagin destruït. La profunda crisi de la nostra Església exigeix parlar també d'aquests problemes que a primera vista no tenen a veure directament amb l'escàndol de l'abús i del seu encobriment per dècades. Com a professors i professores de teologia i no podem quedar-nos callats. Ens veiem en la responsabilitat de fer una aportació a un veritable començament nou. 2011 ha de ser un any de ressorgiment per l'Església. L'any passat a Alemanya han deixat l'Església més cristians i cristianes que mai abans, han cancel.lat la seva lleialtat a la jerarquia eclesial o han privatitzat la seva vida de fe, per protegir-la de la institució. L'Església ha d'entendre aquests signes i ella mateixa ha de sortir de les estructures ossificades, per recuperar nova força vital i credibilitat.

La renovació d'estructures eclesials no es resoldrà a través de la protecció poruga davant la societat, sinó només amb el valor de l’autocrítica i amb l'acceptació d'impulsos crítics també des de fora. És part de les lliçons apreses de l'any passat: La crisi de l'abús no es hauria treballat amb tanta decisió sense l'acompanyament crític de l'opinió pública. Només a través de la comunicació oberta, l'Església pot recuperar confiança. Només si l'autoimatge i la imatge externa de l’Església coincideixen, pot ser creïble. Ens dirigim a tots i totes els que encara no han renunciat a esperar un nou començament de l'Església i a lluitar per això. Volem reprendre els senyals per al ressorgiment i el diàleg, que alguns bisbes han donat en els últims mesos a les seves xerrades, prèdiques i entrevistes.

L'Església no existeix ni està per si mateixa. Té la missió d'anunciar a Déu alliberador i amorós de Jesucrist a totes les persones. Això només ho pot fer si ella mateixa és espai i testimoni creïble de la notícia alliberadora de l' evangeli. El seu parlar i actuar, les seves regles i estructures, el seu tracte a les persones endins i fora de l'Església han de complir l'exigència de reconèixer i promoure la llibertat dels éssers humans com criatures de Déu. Respecte incondicional a qualsevol persona humana, respecte a la llibertat de la consciència, compromís amb el dret i la justícia, solidaritat amb els pobres i perseguits: Aquestes són mesures fonamentals de la teologia que resulten del compromís de l'Església amb l'evangeli. En això es concreta l'amor a Déu i al proïsme.

L'orientació a la notícia alliberadora bíblica implica una relació diferenciada amb la societat moderna: En alguns aspectes, la societat s'ha avançat a l'Església, quan es tracta del respecte a la llibertat i responsabilitat de l'individu, d'això l'Església pot aprendre com ja va ressaltar el Concili Vaticà II. En altres aspectes una crítica d'aquesta societat des de l'esperit de l'evangeli és indispensable, per exemple on les persones són qualificades només segons el seu rendiment, on la solidaritat mútua es perd o la dignitat humana es trepitja.

De tota manera, l'anunci de llibertat de l'Evangeli és el criteri per a una església creïble, per al seu actuar, per la seva conformació social. Els desafiaments concrets que ha d'afrontar l'Església no són nous. Però, reformes direccionades cap al futur no es deixen percebre. El diàleg obert ha de ser portat en els següents camps d'acció:

1. Estructures de participació: En totes les àrees de la vida eclesial, la participació de les i els fidels és pedra de toc per a la credibilitat del anunci alliberador de l'Evangeli. Segons el principi antic del dret: "El que fa a tots, ha de ser decidit per tots ", es necessiten més estructures sinodals en tots els nivells de l'Església. Els i les fidels han participar en el nomenament de ministres ordenats importants (bisbe, rector). El que es pot decidir localment, ha de ser decidit aquí. Les decisions han de ser transparents.
2. Comunitat: Les comunitats cristianes han de ser espais en els quals les persones comparteixen béns espirituals i materials. Però actualment la vida de les comunitats es desfà. Sota la pressió per l'escassetat de sacerdots, es construeixen cada vegada unitats administratives més grans - "Parròquies XXL", en les quals ja no es pot experimentar proximitat i pertinença. Identitats històriques i xarxes socials construïdes s'abandonen.
Es crema a sacerdots i ells queden cremats. Els fidels es distancien, sinó se'ls confia corresponsabilitat en estructures democràtiques de la direcció de la seva comunitat. El ministeri eclesial ha de servir a la vida de les comunitats - no al revés. L'Església necessita també a sacerdots casats i dones en el ministeri ordenat.
3. Cultura jurídica: El respecte i reconeixement de la dignitat i llibertat de cada persona es mostra especialment quan es resolen els conflictes de una manera justa i respectuosa. El dret canònic només mereix aquest nom si els i les fidels realment poden reclamar els seus drets. Urgeix millorar la protecció dels drets en la nostra Església i una cultura jurídica: un primer pas per avançar és la creació d'un sistema eclesiàstic de justícia administrativa.
4. Llibertat de consciència: El respecte a la consciència personal significa tenir confiança en la capacitat de decisió i responsabilitat de les persones. Promoure aquesta capacitat és també tasca de l'Església, per això no ha de caure en tutela. Prendre seriosament això fa sobre tota l'àrea de decisions en la vida personal i sobre estils individuals de vida. La valoració eclesial del matrimoni i del celibat està fora de qüestió. Però això no implica excloure persones que viuen amor, fidelitat i cura mutu en una relació de parella amb persones del mateix sexe o aquells divorciats i casats de nou que el viuen d'una manera responsable.
5. Reconciliació: La solidaritat amb els "pecadors" suposa prendre seriosament el pecat en les pròpies files. Un rigorisme moralista egòlatra no li correspon a l'Església. L'Església no pot predicar la reconciliació amb Déu sense crear en el seu propi actuar les condicions de reconciliació amb els i les que ella s'ha fet culpable: per violència, per privació de justícia, per perversió del missatge alliberador de la Bíblia en una moral rigorista sense misericòrdia.
6. Celebració: La litúrgia viu de la participació activa de tots i totes les fidels. Experiències i expressions d'aquest han de tenir el seu lloc. La litúrgia no pot congelar-se en tradicionalisme. La pluralitat cultural enriqueix la vida litúrgica i no va amb tendències d'una unificació centralista. Només quan la celebració de la fe abasta situacions concretes de la vida, el missatge eclesial pot arribar a les persones.
El diàleg eclesial començat pot portar a alliberament i ressorgiment, si totes les parts involucrades estan disposades a enfrontar les preguntes urgents. Es tracta de buscar solucions per l'intercanvi lliure i just de arguments, que treguin a l'església de la seva autopreocupació paralitzant. ¡Després de la tempesta de l'any passat no pot seguir la calma! En aquest moment aquesta només podria ser un silenci sepulcral. La por no ha estat un bon conseller en temps de crisi. Cristianes i cristians són anomenats per l'Evangeli a mirar cap al futur amb ànim i -responent a la paraula de Jesús - a caminar sobre l'aigua com Pere: "Per què tenen tanta por? Tan petita és la seva fe?

4 febrer 2011

Segueix la signatura de 140 professors i professores universitaris de teologia de parla alemanya.