Cada cop ens sentim més embafats, més propers al fàstic, d’haver de sortir periòdicament a rebatre les declaracions que arriben de la CEE – Conferència Episcopal Espanyola. No ens podem passar la vida pendents de les barbaritats que surten de la boca del seu portaveu Matínez Camino. Un dia és per temes morals, un altra per doctrinals, el següent perquè es transforma en el portaveu del carrer Génova, seu del PP. L’Església que representa aquest senyor, i una part de l’episcopat espanyol, no té res a veure amb el cristianisme, fins hi tot, sovint, té poc a veure amb els ensenyaments i reflexions del mateix Papa i especialment amb la Doctrina Social de l'Església.

Aquesta església superba, inquisidora, excloent, que busca constantment la connivència amb el poder i reforçar els seus privilegis, que especula amb els donatius dels fidels, que es beneficia d’instruments financers de dubtosa ètica, com ara les SICAV, i que es troba còmoda en la confrontació amb la societat. Aquesta no és l’Església de Jesús.

La carpeta catalana és un d’aquest temes que inflama les passions dels més destacats dirigents de la CEE. Quan parlen del tema, i dissortadament en parlen sempre que poden, se’ls nota massa la ràbia continguda durant tant de temps per no haver pogut doblegar del tot la nostra Església de Catalunya. Alguns dels nostres bisbes, plens de bona fe, creuen que amb diplomàcia i algunes concessions s’aconseguirà canviar la bel•licositat de la CEE envers la nostra Església. Creiem que estan abocats al fracàs i al descrèdit davant dels fidels catalans. Que quatres bisbes de Catalunya: Martínez Sistach, Taltavull (ambdós de Barcelona), Sáiz Meneses (Terrassa) i Píris (Lleida), hagin votat a favor d’un document polític i que atempta contra la dignitat del nostre país, fa molta pena i ens indigna, però encara ens indigna més que no hagin estat capaços, si no el van votar, de desmarcar-se’n públicament i de plegar de la Comissió Permanent.

No volem que la presència dels nostres bisbes en els òrgans eclesiàstics de Madrid serveixi per justificar i suavitzar l’anticatalanisme que allà es cou. Fa segles que un ampli sector de l’Església espanyola està obsessionada en l’assimilació de la nostra realitat eclesial a la seva. Res del què fem els farà canviar la foto fixa amb què ens miren.

Si les opcions d’una major autonomia, tampoc porten enlloc. Descartada l’opció d’una Conferència Episcopal Catalana –almenys fins que disposem d’Estat propi- i bloquejada per Madrid la diluïda proposta, sorgida del Concili Provincial de l'any 1995, de crear una Regió Eclesiàstica -Als catalans, ni aigua!- Quines opcions ens queden?

Tampoc és una opció plegar-nos de mans, renunciar a un model eclesial, que amb tots els seus defectes, que els té, és propi de la realitat cultural del nostre país. Una Església acollidora, propositiva, oberta a la cultura, arrelada al país, dialogant, poc donada als dogmatismes, propera a les persones, etc.,

Fa uns dies vaig llegir un autor que deia que el catolicisme difícilment podria agafar el camí de l’obertura, la pluralitat, la democratització, i la compasió, qualitats totes elles ben evangèliques. Deia que aquest rol l’havien agafat les esglésies de la reforma. No comparteixo del tot aquest argument referit als protestants, si que comparteixo que el catolicisme difícilment variarà el seu secular immobilisme.

No tot el catolicisme institucional és així, hi ha una branca, gairebé desconeguda entre nosaltres, que s’anomena Església Catòlica Antiga, o veterocatòlics, que al contrari del que es podria pensar pel seu nom, és una branca del catolicisme força més oberta i plural. Es va crear arrel de l'àmplia oposició que van generar algunes de les disposicions del Concili Vaticà I, especialment amb motiu de la promulgació del dogma de la infal•libilitat papal. Aquests sectors de l’Església catòlica, amb uns quants bisbes, no varen reconèixer l’autoritat d’aquell Concili, i per tant varen trencar la comunió amb Roma i es varen acostar a la Comunió Anglicana, que, reconegut pel mateix Vaticà, també ostenten la Successió Apostòlica. També formen part del Consell Mundial de les Esglésies.

Així, els veterocatòlics són una església catòlica i apostòlica, però no romana, ja que conserva, en els bisbes escindits, la Successió Apostòlica, i estan en comunió, i per tant reconeguts, amb altres esglésies que en el seu moment varen ser romanes. Són presents principalment a Alemanya, Suïssa i Itàlia. És una situació semblant a la dels escindits lefevrians, tot i que per raons ben diferents, a qui tan estima l’actual Papa, i que tants esforços fa perquè es sentin còmodes i tornin a la disciplina romana.

Catalunya, tradicionalment, ha patit sempre la persecució eclesiàstica espanyola, per això es diu que l’Església catalana mira a Roma. Però el Vaticà mai ha estimat Catalunya i, en general, sempre l’ha vist com un problema que li generava enfrontaments amb la catolicíssima Espanya. Avui això no ha canviat. ¿Algú creu que el Vaticà reconeixeria un futur Estat català, sabent la crispació que això supossaria en les seves relacions amb l'Església espanyola que tants recursos li genera i que tants actes de mases li proporciona?

Si els comtes-reis catalans ja van simpatitzar amb diverses corrents més modernes i autèntiques de cristianisme de lèpoca, voleu dir que no és hora que explorem altres camins, que sense perdre la nostra identitat catòlica, no passin per Roma, ni molt menys per Madrid ?.
JT.