Ara fa unes setmanes el Consell de Govern de la Generalitat va donar llum verda per a la reforma de la Llei 16/2009 de 22 de juliol de Centres de Culte, una llei pionera a tot Europa que permetia establir unes bases comunes a totes les tradicions i confessions religioses pel que fa als centres de culte, nous i preexistents. Aquesta Llei oferia un marc legal a tots els governs municipals per tal de sustentar totes les decisions relatives als centres de culte. De igual manera oferia una garantia jurídica a totes les tradicions religioses que en volguessin promoure de nous.

Església Plural va ser una de les moltes entitats catalanes consultades durant l’elaboració i tramitació de la Llei i ens varem felicitar del resultat final i del fet que finalment pogués ser motiu d’un ampli consens parlamentari. Tot i axó, des de determinats sectors de CIU, sempre hi havia un cert disgust amb la norma i la voluntat de modificar-la. Ara, tan bon punt el nou govern de CIU ha assolit el govern a Catalunya, una de les primeres decisions del Govern, promoguda pel departament de vicepresidència, encapçalat per la democratacristiana Joana Ortega, ha estat portar a terme aquesta modificació. Una modificació, al nostre entendre, del tot innecessària.

Això no vol dir que el text legal aprovat el 2009 i desenvolupat reglamentàriament per un Decret del Govern el 20/7/2010 fos impecable, ja que segurament després de dos anys d’aplicació de la norma segurament hi havia aspectes a aclarir i fins i tot a modificar. Però el que si era, és que era una Llei clara, diàfana i respectuosa amb el dret a la llibertat religiosa, cosa que ara amb la reforma impulsada per l’actual Govern català, ha deixat de ser-ho.

La reforma de la Llei de Centres de Culte torna a deixar a mans dels ajuntaments la decisió de si cal obrir o no nous centres al seu municipi, la qual cosa implica fer dependre el dret a la llibertat religiosa de càlculs electoralistes i de la pressió a que es sotmeti al govern municipal. També implica la incorporació d’uns criteris totalment subjectius, com és el cas d’haver d’adequar-se a criteris urbanístics, tradicionals, d’arrelament, etc. Seguint aquest criteri, la Sagrada Família no s’hagués construït mai, ni tampoc tants i tants nyaps arquitectònics que trobem al llarg de la geografia del país. Finalment, aquesta reforma inclou elements de discriminació en l’ús dels espais públics, que per poc concrets poden arribar a ser discriminatoris i vulnerar encara més el dret a la llibertat religiosa, i tornar a donar preeminència a l’Església catòlica davant d’altres tradicions i confessions, la qual cosa pot implicar que el nostre país faci un retrocés important en el impuls de la laïcitat com a espai de trobada entre el que és públic i el que correspon a l’àmbit del fet religiós.

Si varem aplaudir l’esforç que en la primera Llei es va fer per trobar un consens entre totes les forces polítiques i recollir la opinió de les diverses esglésies, confessions, tradicions i d’entitats relacionades amb el fet religiós, ara, la reforma només ha tingut en compte el interès de l’Església catòlica, que curiosament no va participar oficialment del consens anterior.

JT.