DIUMENGE III D'ADVENT - (Cicle B) – 11 de desembre de 2011
Evangeli: Jn 1,6-8.19-28

TESTIMONIS SENSE COGNOMS

“Joan era un testimoni; vingué a donar testimoni de la llum. Joan respongué als sacerdots i levites. jo no sóc pas el Messies. ¿Qui ets?, li preguntaren: ¿Elies? Sóc una veu que crida en el desert”.

A l’hora de donar fe o d’oferir credibilitat, una de les tendències més freqüents que tenim la gent en general és la d’apel•lar a la rellevància o al prestigi d’alguna persona. Sembla com si la paraula, el discurs o el propi testimoni de qui el fa o el dóna no tingués valor o en tingués menys, tot depenent del seu origen; tal seria el cas, per exemple, que vingués d’una persona desconeguda.

Joan Baptista es presentava com a testimoni d’una altra manera de creure i de viure per a tota aquella gent cansada i malmenada que havia perdut quasi tota esperança en els seus dirigents polítics i, allò pitjor encara, en els representants d’aquella religió que, des de sempre, ja des de l’època en què Israel havia anat fent camí pel desert, havia donat ànim i esperança als seus pares. Aquells sacerdots i levites no estaven disposats a permetre que una persona totalment desconeguda en allò tan sagrat com era tot el que es referia al temple i la religió es presentés com a valedor d’una altra manera de viure i de practicar el culte veritable, mentre predicava una conversió personal sincera i profunda.

“¿Qui és, com es diu, on viu, etc.” són alguns dels interrogants que acostumen a despertar-se al nostre interior quan arriben a nosaltres paraules alliçonadores o que ens qüestionen en certa manera “Ets tu Elies, ets tu el Messies?”. Sembla com si fos més important el missatger que el missatge. Per altra banda, no ha d’estranyar-nos això, si tenim en compte la inclinació que manifestem generalment les persones a l’hora de classificar els homes i les dones en graus i en estaments en la major part de camps de la vida. Malgrat, val a dir també, que hi hagi fets constatables que fan que una persona estigui dotada de quelcom que una altra n’està privada. Sense que això signifiqui una infravaloració pel que fa a la dignitat. Estic pensant, per exemple, en el grau de coneixements sobre a una matèria.

Continua havent-hi avui dia testimonis de llum i veus que criden i que anuncien la necessitat de canvis personals i conversions respecte a certs valors i maneres de viure, tant personals com col•lectius. No resulta estrany, però, veure com ràpidament surten paraules i actituds per part de persones i col•lectius desautoritzant aquestes llums i valors. I ho fan sense haver-se aturat ni un sol instant a pensar quina part de raó poden tenir. Sembla com si la paraula i la capacitat d’il•luminar fos quelcom exclusiu de certes persones que acostumen a coincidir amb els qui governen i manen. I això és aplicable a qualsevol realitat de la vida.

Estic pensant ara, de manera concreta i puntual, en el fet del “moviment dels indignats 15M”. Ja al mateix moment de sortir se’ls va “menystenir”. Però és que a hores d’ara són titllats per part de molts dirigents polítics i econòmics com a persones anàrquiques i irresponsables que no cercaven i continuen cercant més que la destrucció i la disbauxa. També algun dirigent eclesiàstic del nostre país es va afanyar a dir que el problema d’aquesta gent no era altre “sinó la seva ignorància respecte a Déu”.

Però això que passa a nivell de societat en general no perdem de vista que també succeeix a nivell d’Església. I aquí, si m’ho permeteu, acostuma a ser més contundent, si tenim en compte que la garantia de la veritat sembla ser exclusiva de la jerarquia.
Mentrestant nombroses persones i grups de base, que no ostenten cap mena de poder, són apartats o desautoritzats, en certs moments de manera vergonyant. Tot i que allò que diuen i el seu testimoni serveixi de llum per a d’altres persones, grups i col•lectius que els ajuda a veure una mica més clar i els serveix de testimoni que els engresca a prendre nous compromisos i a viure ells mateixos amb una esperança renovada.

El nostre món continua necessitant avui dia llum. No és cap mena de paradoxa. Hi ha molta gent desorientada, que també està malmenada i que camina a les fosques per la manca de valors i també per la manca de coses materials que la major part d’autoritats s’estan mostrant incapaces de donar i que per a un munt de persones resulten imprescindibles. Un món que, malgrat que els carrers i les places estiguin atapeïts, la seva realitat pregona és la d’un desert immens. I si no que ho preguntin a tantes i tantes persones que passen els dies enmig d’una soledat profunda.

No continuem posant més pals a les rodes. Benvinguts siguin tants testimonis d’esperança i tantes veus carregades de consol i d’ànim. Deixem de cantó d’on venen aquestes veus i qui són les persones que les ostenten.

Joan Zapatero