DIUMENGE IV D'ADVENT - (Cicle B) – 18 de desembre de 2011
Evangeli: Lc 1,26-38

POSSIBLE I IMPOSSIBLE PER A DÉU

“L’àngel digué a Maria: a Déu res no li és impossible”. Amb aquesta frase tan contundent –segons l’evangelista Lluc– respon l’àngel a Maria quan aquesta posa en dubte la seva possibilitat de ser mare, sense haver contret matrimoni. Sobre aquesta qüestió podríem donar voltes i més voltes. Penso, però, que dir que a Déu res no se li resisteix, parlant en termes col•loquials, va molt més enllà d’aquest fet puntual i sobre el qual ja s’han dit moltes coses.

Quantes vegades no ens hem preguntat, entre d’altres: per què Déu, si és omnipotent, permet o no impedeix que passin aquestes o aquelles coses, referides principalment a catàstrofes esgarrifoses, les víctimes de les quals acostumen a ser moltes vegades éssers totalment innocents? Per què, en canvi, no fa que malalties greus vagin a parar a persones que han abusat i s’han aprofitat de nens, homes i dones que han acabat destrossats? En fi, la llista podria ser molt més llarga; però crec que amb això ja tenim un bon exemple.

És cert que a Déu res no li és impossible? Estic convençut que si continuéssim en aquesta línia, acabaríem en les contradiccions més profundes que ens podem arribar a imaginar, o en d’altres coses, fets o realitats que tant s’ens en donen. Per arribar a entendre que Déu ho pot tot, hem de canviar molts criteris bastant esbiaixats que tenim respecte d’Ell.

Segur que us recordeu d’una cosa que he escrit més d’una vegada. Em refereixo al fet de fonamentar la fe en un Déu que és per sobre de tot creador. A partir d’aquí és normal arribar a la conclusió, falsa totalment, que ens porta a deduir que si Déu ha fet una cosa, pot eliminar-la, canviar-la o donar-li un altre sentit quan vulgui. Amb la teoria de la creació a la ma, si Déu ha fet el món i les persones que l’habitem, seria evident que en qualsevol moment podria enviar una força natural que acabaria destruint persones, també canviar el sentit de les coses o almenys d’algunes, no de manera absurda evidentment, sinó per a evitar un mal major o que persones egoistes s’aprofitessin d’altres que són generoses, humils i senzilles. És sota aquesta perspectiva que únicament podrien tenir explicació les paraules de l’àngel i, per això, la seva omnipotència junt amb la resta d’atributs que la teologia, sobretot escolàstica, va aplicar a Déu: “A Déu res no li és impossible”.

Personalment penso que quedar-nos aquí seria massa pobre. L’omnipotència de Déu va molt més enllà de tot això i en una direcció molt o totalment oposada. Hi ha una pregària de la missa que m’encanta i que m’ha ajudat molt a entendre aquesta capacitat infinita de Déu, i el seu poder. Transcric textualment: “Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu”.

Aquí sí que podem aplicar que a Déu no li resulta impossible perdonar sempre, a tothom i sense condicions. Aquí està la gran diferència entre Déu i la nostra condició humana, acostumada a posar sempre límits a les coses. Qui no ha sentit més d’una vegada la dita popular “La paciència humana sempre té un límit”?. I segurament que és normal que en tingui. Doncs, bé, per a Déu no és impossible una paciència infinita i sense límits, fins i tot davant d’aquelles persones que a qualsevol de nosaltres ens resultarien inaguantables, possiblement amb tota la raó del món.

De fet Mateu al seu evangeli ens presenta un Pere que recorda a Jesús que perdonar a l’enemic “set vegades set” seria un acte veritablement heroic. Aquí i amb això rau l’omnipotència de Déu: en perdonar, en compadir-se i en manifestar la seva misericòrdia sempre i envers tothom.
Per què no ens aturem a pensar com és possible que hi hagi persones que han estat capaces no solament de perdonar, sinó, fins i tot, de fer el bé a d’altres que els havien fet mal, o inclús que havien arribat a l’extrem de causar la mort a éssers seus estimats? Ja sé que això no és cap notícia cridanera ni es mou en la línia dels miracles, tal i com normalment acostumem a entendre’ls. Però això no significa que no sigui tan difícil com qualsevol altra cosa d’aquelles espectaculars a les quals nosaltres sí que donem el nom de miracle.

Per a mi les persones que actuen d’aquesta manera difícilment podrien fer-ho si abans no s’haguessin despullat del seu egoisme, del seu odi, etc. per deixar-se omplir de l’amor immens de Déu. Perquè, al cap i a la fi, totes les definicions bíbliques sobre Déu acaben en el mateix: “Déu és amor”. Sense oblidar, evidentment, que Déu pot si jo li ho permeto i el deixo. Sortosament Maria va entendre que Déu era gran i ho podia tot, perquè era precisament això: amor sense límits. I així ho va proclamar de manera senzilla, però contundent al Magnificat: “La seva misericòrdia s’estén de generació en generació”.

Entendre com Maria l’omnipotència de Déu sí que ens és quelcom possible. Només ens calen unes bones dosis d’humilitat generosa.

Joan Zapatero