Independentistes i pericos. Foto: Marcus Marc Domènec

Per a alguns és una autèntica tragèdia quotidiana que prefereixen amagar. Per a d’altres, una herència familiar irrenunciable que cal lluir amb orgull. Són periquitos i independentistes, que viuen aquesta aparent contradicció amb naturalitat. En públic o en privat. I no són pocs. A l’estadi de Cornellà-El Prat són habituals les estelades, i a les xarxes socials s’han creat un parell de grups a Facebook que reivindiquen la validesa d’una combinació de racionalitat i sentiments que, inevitablement, encara sorprèn. La pàgina de Facebook Independentistes, d’esquerres i pericos aplega persones “que vulguin fugir de l’estereotip blanc-i-blau, d’esquerres i pericos, per uns Països Catalans lliures i socialistes”. Una altra pàgina, Perikos independentistes, mira de trencar la inèrcia dels mitjans de comunicació, que “consideren que l’espanyol no és un equip català”.

L’himne d’un independentista

Quan els periquitos es posen dempeus a l’estadi per escoltar el seu himne, escolten notes d’una partitura composta per un independentista convençut. L’Antoni Mas va fer l’himne el 1999: “el dia que els independentistes em diguin que no puc ser independentista si sóc de l’Espanyol, deixaré de ser independentista, i el dia que algú de l’Espanyol em vulgui retirar el meu carnet de soci per ser independentista, l’estriparé, explica Mas, que admet que no tenia massa esperances que el seu himne tingués llarga vida, perquè “escrit íntegrament en català per primera vegada, i amb una lletra de to catalanista, tenia molts números per durar quatre dies”. Però no va ser així. Tretze anys després, segueix sonant a l’estadi. El compositor defensa la catalanitat del club, molt més accentuada ara que fa uns anys, “quan l’Espanyol era el refugi de gent, inclosos catalans, que anaven contra Catalunya, però ara aquest refugi és el Reial Madrid”.

Més estelades que a Can Barça?

El saxofonista Pep Poblet ha perdut alguna feina per “haver sortit de l’armari com a periquito”. Algunes penyes del Barça no el van voler contractar per aquest motiu. Amb tot, aquest vigatà va plantar-se al mig del Camp Nou en la festa de celebració de la lliga de Campions el 2009. “Sóc perico, però si no juga l’Espanyol, sóc del Barça. I vull recordar que l’11 de setembre passat, vaig tocar els Segadors a l’estadi de Cornellà. No poden dir el mateix el Nàstic, el Girona i el Barça B, que jugaven el mateix dia...”, remarca Poblet. Per a ell, l’afició blanc-i-blava, com a la immensa majoria dels 35.000 socis del club i els aficionats, és hereditària. “És molt fàcil, ser dels que guanyen sempre i són rics! Sóc periquito per herència, i us asseguro que a l’estadi hi ha moltes més estelades que no pas banderes espanyoles. Però curiosament, la televisió mai no les enfoca...”, remarca el músic. “Ara ser independentista és moda, si surts de l’armari està ben vist, però ser periquito encara és un estigma, més en el món de l’independentisme. Sembla una tragèdia, aquesta combinació, però en realitat és fàcil de portar si no barreges política i colors”.

La Maria Balsells coincideix en aquesta estratègia: “El futbol és només una afició, mentre que la política és l'únic mecanisme que tenim per a treballar pels pobles,estats o nacions. Jo ho porto molt bé, el fet de ser independentista i ser periquita, tot i que haig de donar moltes explicacions”. Aquesta aficionada es pregunta si a Can Barça, “referent de Catalunya, segons diu la majoria, són tots independentistes? Només cal mirar el Camp Nou el dia que juga la nostra selecció. On són, el milió de socis?”.

Tota la gamma d’independentistes

De periquitos i independentistes n’hi ha a ERC, a Rcat, a Solidaritat i també a les CUP i de l’MDT. En Baptista Silanes és militant d’ERC, i comparteix patiments i alegries al camp amb “militants d’ERC, Rcat, SI, la CUP i fins i tot l’MDT, que no tenen cap inconvenient a onejar l’estelada”.

Alguns, com l’Ivan Faccia, amb càrrec. És regidor per ERC a Cunit, i president de la regional al Penedès: “a ERC hi ha molts periquitos, i és totalment compatible perquè el futbol és més emocional que racional. L’Espanyol és un club fundat per catalans, a diferència del Barça. Patim una estigmatització, pel nom del club, però també per una gran hipocresia. Ningú no es qüestiona que Messi no hagi fet ni una declaració en català, i és de la Masia!”, diu Faccia. A més, considera que “TV3 ja es cuida d’ensenyar només les banderes espanyoles de l’estadi”. Segons aquest regidor republicà, “l’Espanyol encara els valors dels catalans millor que el Barça, perquè és humilitat i esforç per existir, com Catalunya”. Respecte a la possibilitat de canviar el nom del club, Faccia hi està totalment en contra: “per què no es pot pronunciar la paraula espanyol, o parlar d’Espanya? Per què hem d’odiar aquest país? El club té el nom que té”.

Un dibuix conciliador

Establir ponts de diàleg entre les dues aficions és complicat. Però en Marc Domènech, culer convençut, ha fet un regal a l’afició periquita, “un apropament entre els dos màxims equips catalans, simpàtic i conciliador”, diu. Es tracta d’un periquito que vesteix la samarreta de la selecció catalana i duu una estelada.

Ara bé, no tot és pau, a casa dels blanc-i-blaus. Un grupuscle d’una trentena de persones d’ideologia d’ultradreta s’ha reactivat des que alguns aficionats van dur les estelades al nou estadi de Cornellà-El Prat. De fet, s’ha intentat crear una penya independentista, però la direcció del club -entre els quals hi ha dos consellers delegats independentistes- va traslladar als impulsors el risc que suposaria crear aquest grup, perquè la ultradreta podria rearmar-se amb més força. Per preservar la pau, el projecte independentista s’ha ajornat indefinidament.

Enllaços dels Facebook

Independentistes, d’esquerres i pericos

Perikos independentistes