La comunicació i el futbol tenen en comú que tothom s’hi veu en cor. I és que qui més qui menys es considera altament qualificat per saber, en cada moment, què s’hi ha de fer. Vull dir que de la mateixa manera que en cada aficionat al futbol hi ha un entrenador de primer nivell en potència, que sap quina alineació s’ha de fer per batre el rival i quins canvis de futbolistes i de tàctica s’han d’operar en el decurs d’un matx que s’ha trastocat, també hi ha un director de comunicació capacitat per fer passar a la premsa bou per bèstia grossa. Per això m’ha satisfet tant sentir el president de la Generalitat dir que no hi ha problemes de comunicació, sinó coses ben fetes i coses mal fetes. Per fi un governant ho admet i deixa d’escudar-se en els seus responsables de comunicació i de culpar indirectament els periodistes de no entendre el fons de les seves polítiques.

En comunicació, el temps i la forma són determinants, certament, però mai podran corregir un fons erroni. Una decisió equivocada i lesiva es pot fer menys equivocada i lesiva si es comunica en el moment adequat i amablement, però continuarà sent equivocada i lesiva. Amb una bona comunicació es pot guanyar temps, obtenir paciència dels “comunicats”, però no serveix per corregir els errors del comunicador. Perquè els problemes només es resolen solucionant-los. Vegem-ho.

El president del Barça s’ha proposat, segons ha afirmat, obtenir la unitat del barcelonisme. Molt bé. El moment en què s’ho planteja és immillorable: hi ha l’esperit nadalenc que entendreix els cors i el club ve de tancar un 2011 meravellós. En les formes, Sandro Rosell no ha estat prou curós perquè qualificar de “reductes” aquells a qui vol abraçar, Johan Cruyff, per exemple, no és una bona manera de començar. Però, tant se val, perquè el fons del seu propòsit és encomiable.

Ara: com que el que val és el fons, el que hauria de fer Sandro Rosell és mirar què ha fet ell fins al moment per la unitat del barcelonisme que reclama, i si creu que també ell ha comès algun error, esmenar-lo i, si ho cregués convenient, demanar disculpes públicament o privada, que sempre són benvingudes. En tot cas, com que ell és el president, ell és qui té més responsabilitat i qui s’ha de mostrar més generós.

Diu Rosell que “estem vivint un moment fantàstic i és una llàstima que algú se l’estigui perdent”. Si la voluntat d’unitat es fonamenta en aquesta raó, no va ben encaminat; una altra vegada, el fons de la qüestió és erroni perquè no hi ha cap barcelonista que no estigui vivint aquest moment fantàstic. El viuen fins i tot els qui no són barcelonistes però gaudeixen amb el futbol. Per aquesta banda, no cal que hi pateixi. Si ho entén, em penso que resoldrà de cop dos fets que ara semblen tan indesxifrables: per què fomentar la unitat del barcelonisme no consisteix a enviar una invitació a tots els barcelonistes significats, siguin reductes o no, i per què en el termini d’un any i mig ha hagut de nomenar tres directors de comunicació.