Intrusisme laboral
Un relat breu negre-nadalenc
Atesa la gravetat de la situació, han decidit convocar una reunió d’urgències, però sense donar pistes del lloc exacte de la trobada, que convé mantenir en secret per evitar filtracions. Només direm que hi assistiren el Tió, abrigat sota la seva manta, i els Tres Reis d’Orient, ben abillats com sempre. L’Estrella va decidir acompanyar-los per fer de testimoni i aixecar l’acta corresponent. Una mica per solidaritat i una mica perquè no tenia clar quin paper jugaria a la història si la cosa se n’anava definitivament en orris.
El Tió es queixà que ha quedat reduït a un espai tradicional de baixa categoria, una relíquia del passat sense cap pes específic. Els Reis, que han vist minvar cada any les peticions epistolars, han hagut d’acomiadar la majoria de patges i durant la nit del 5 de gener, que temps enrere era una bogeria, ara els sobra el temps per tot arreu. Se senten uns titelles folklòrics, uns ninots utilitzats pels mitjans de comunicació que s’entesten a fer-los sortir simultàniament, aprofitant-se de la seva ubiqüitat, per tot arreu. Ja se sap, cavalcades a pobles i ciutats i arribades en tot tipus de transport (trens, vaixells, avions, fins i tot les inestables barques de l’Estrany de Banyoles).
Evidentment, la culpa de tot és d’aquell paio obès, barbut i vestit de vermell que surt a totes les pel•lícules. Un cas típic d’intrusisme laboral d’allò més salvatge. El grassonet, amb la seva pinta de iaio innocent, s’ha apoderat del mercat internacional sense cap mena de vergonya. La globalització li ha anat de perles per ascendir professionalment. És un barrut de cal ampla i, a més, no repara en emprar la deslleialtat més absoluta. Fa anys ja es va vendre descaradament a una multinacional de begudes refrescants que el va obligar a canviar el seu relaxant vestit verd per l’hortera roba vermella. Un impostor sense escrúpols que s’empara darrera de personalitats diverses per despistar tothom i camuflar els seus plans d’expansió. Així, es fa dir Santa Claus, Pare Noel i Sant Nicolau segons el que més li convé. Tot un delinqüent que contravé la Declaració universal dels drets dels animals (se sap de bona tinta que els seus rens no mengen en condicions, treballen massa hores i no dormen gaire; gairebé tots pateixen crisis d’ansietat i d’esgotament a causa de l’estrès).
La reunió, com certifica l’acta de l’Estrella, va resultar llarga i feixuga. Els Reis són més sentimentals (sobretot en Melcior, que ja no hi toca gaire), però el Tió, dur com un tronc de fusta, insistí en prendre mesures dràstiques. Finalment, van arribar a una sèrie d’acords d’aplicació immediata, però el Tió va arrencar als Reis compromís que, si les mesures no donaven un resultat satisfactori, serien revisades l’any següent sense tants miraments.
El primer acord consisteix en iniciar una bona campanya de promoció. En aquest sentit, han decidit obrir ràpidament un compte de Facebook i un de Twiter, així com enregistrar un lipdub amb alguna cançó ben potent.
El segon, posar-se en contacte amb tots els arquitectes municipals del país per tal de canviar la normativa de l’amplada de les xemeneies. Es tracta de complicar-li la logística al paio gras. D’altra banda, també han decidit contactar amb algú que estigui disposat (potser això no serà del tot legal, però “la guerra és la guerra”) a bloquejar els forats de les xemeneies que ja es troben en funcionament.
El tercer, negar-se a fer campanyes a grans magatzems o vies públiques on també hi coexisteixi la figura de l’enemic. Ah i, per descomptat, retirar totes les seves rèpliques de plàstic del munt de balcons on, darrerament, han aparegut sospitosament. O ell, o nosaltres (diuen).
Amb aquest paquet de mesures d’urgència intentaran frenar l’intrusisme d’enguany. Ara ja no hi ha gaire temps per fer res més. Tanmateix, han quedat obertes les negociacions de cara al Nadal vinent. Si la cosa no s’arregla, el paio gras té els dies comptats. El Tió, inflexible, s’ha compromès a enviar-lo personalment amb el Ieti; és a dir, a buscar-li algun lloc de descans etern sotes les neus perpètues de l’Himàlaia.
Nota: Primer havien pensat que es quedés al Pol Nord, en alguna tomba ben colgada, però, atès el problema de l’escalfament global, han pensat que potser en un parell o tres d’anys podria sortir a la superfície i es descobriria tot el pastís. L’Himàlaia era una mica més complicat, però més segur.
Espero haver-vos arrencat un somriure, que bona falta ens fa. Molt Bon Nadal a tothom i un feliç 2012.
Anna Maria Villalonga
