Vaig llegir en aquest diari que el passat 16 de desembre l'Auditori Unnim de Vic va acollir la presentació de la sisena edició de l’exposició itinerant “Parelles Artístiques: Experiències creatives per la salut mental”, que romandrà en aquest espai fins al 15 de gener.

L'exposició no surt del no-res, sinó que és el fruit, el resultat visible de l'experiment dut a terme per la Fundació Centre Mèdic Psicopedagògic d’Osona (FCMPPO) consistent a crear parelles entre artistes amateurs amb problemes de salut mental i artistes que es dediquen professionalment a l'art, amb la intenció que realitzin treballs a quatre mans. Ignoro si la iniciativa es troba amb molts problemes, amb molts entrebancs, però el cas és que ja fa sis anys que funciona i que a mi, a priori, em sembla excel•lent.

A les persones amb problemes de salut mental, l'art els ajuda a projectar els sentiments o les emocions que els costa canalitzar de la mateixa manera que a una persona que no tingui aquests problemes -tot i que hauríem de definir en quin punt comencen els problemes de salut mental, i qui en té i qui no... però això ja és una altra història.

Torno a parlar de presons: durant un any i mig, ja en fa ja vuit o nou, vaig tenir l'oportunitat de treballar com a voluntària a can Brians dirigint un cor amb els interns; un cor que es va gestar al departament de psiquiatria de la presó, és a dir, amb persones amb greus problemes de salut mental. La música va actuar en moltes ocasions de manera més efectiva que la millor de les medecines. Els tranquil•litzava, els feia somriure, els feia sentir el que em deien que no havien sentit mai. Això, acompanyat del compromís amb ells mateixos que jo els vaig exigir a l'hora d'assistir als assaigs si volien fer concerts -en lloc de l'obediència amb xarop de bastó a què estaven acostumats-, va fer que aquelles persones arribessin a trobar una pau d'esperit insòlita; una pau que, de vegades, encara hi ha algun d'ells que em comenta que els va resultar un bàlsam benefactor com no n'havien conegut mai cap. Ells només hi entenien de reixes, de cops, de lluita per sobreviure o per aconseguir la seva llibertat física i mental. No sé si van aprendre res de mi, però jo us puc prometre que vaig aprendre d'ells el que no s'aprèn en tota una vida.

Dic això perquè estic segura que, per als artistes professionals, el somriure i la pau que es deuen desprendre de l'amateur que tenen al costat deuen ser com els que rebia jo a Brians, un d'aquells regals que no es paguen amb res i que fan que valgui la pena viure i ajudar i somriure, tot i les desgràcies, tot i el temps de crisi, tot i els desastres que ens envolten. Afortunadament, encara es pot creure en la raça humana, i això és bo constatar-ho un cop més, i més per aquestes dates.

Gràcies als que s'hi posen, Bon Nadal i un 2012 ple d'obres d'art a quatre mans.