LA MILLOR

Amb un somriure que desprèn placidesa, Meryl Streep mira des de la portada del 'Vogue' d'EUA, el d'Anna Wintour. Les noies dels mesos anteriors (i, per descomptat, dels posteriors) són molt més joves i maques però, sens dubte, no tenen la seva presència. Amb el pèl cap a enrere per l'efecte de la brisa i asseguda al costat del mar, el titular l'entronitza com «l'actriu més gran d'Amèrica».

I ella es porta la seva part. Per acceptar aquestes fotos, va demanar posar amb algunes de les polítiques de Washington per reclamar un museu centrat a explicar la Història també en femení. Perquè, ¿algú recorda a Deborah Sampson? Va ser una de les heroïnes de la Guerra Civil Americana. «Jo tinc 60 anys i sé aquesta història, però havia d'haver-la après en quart grau», diu la intèrpret en el mateix 'Vogue'.

Així és Meryl Streep (Summit, New Jersey, 1949), disposada a arribar fins al fons en les seves batalles personals. En una va flaquejar. Complerts els 40, va començar a dubtar de si podria continuar amb la seva carrera en un Hollywood que només li oferia papers mediocres o de bruixa. El seu marit, l'escultor Don Gummer (pare dels seus quatre fills i amb el qual es va casar en 1978), li va donar ànim per continuar. I, de la mateixa manera que llegendes com Katherine Hepburn o Bette Davies la van citar com una de les seves favorites, les més joves, tipus Anne Hathaway o Emily Blunt, la nomenen sempre com el seu model. ¿Quina d'elles no vol ser com Meryl Streep?

Una cosa similar deuen pensar els Acadèmics dels Oscar, perquè rar és l'any que el seu nom no apareix entre els candidats. En aquesta ocasió, s'espera que la seva interpretació de la exprimera ministra britànica Margaret Thatcher (amb la qual es mimetitza) li serveixi per pronunciar aquest discurs que se li resisteix des de 1983, quan va agrair el premi per 'La decisió de Sophie'. Aquell va ser el seu segon Oscar. El primer el va alçar tres anys abans per una divorciada en lluita contra el seu ex, Dustin Hoffman, en 'Kramer contra Kramer' (1979). Des de llavors, 16 nominacions, quatre més que Katherine Hepburn i sis més que Bette Davies.

Reconeixements assolits gràcies a Linda ('El Caçador' 1978), Sarah ('La dona del tinent francès' 1981), Karen Blixen ('Memòries d'Àfrica' 1985), Francesca ('Els ponts de Madison' 1995) o la terrible Miranda d''El diable es vesteix de Prada' (2006). Dones fortes per a aquesta gran dama que sempre va tenir clar que volia ser actriu, encara que, com a bona perfeccionista, es va prendre la seva preparació amb calma.

Després de l'institut (on, com a anècdota, va ser animadora i la reina del ball), va estudiar Interpretació a la universitat de Yale, on va coincidir amb Sigourney Weaver.

Va debutar al cinema als 28 anys amb Jane Fonda i Vanessa Redgrave en 'Julia' (1977) i uns mesos després triomfava en televisió amb la seriï 'Holocaust' (1978). Amb 'El Caçador', la seva segona pel·lícula, i al costat de De Niro, ja va tenir la seva primera candidatura a l'Oscar. La seva carrera va ser meteòrica durant la seva primera dècada, encara que es va ralentir creuats aquests temuts 40 en els quals se li va plantejar abandonar.

Fins que, amb la visita d'un fotògraf de 'National Geographic' (Clint Eastwood) i el seu cèlebre adulteri d''Els ponts de Madison', l'estrella no va tornar a escapar-se. Sembla que Margaret Thatcher, molt llunyana al seu ideari d'esquerres, també li portarà alegries. Es col·loca els seus barrets, les seves perles, els seus cardatges i, sobretot, la cadència de la seva veu. Perquè, una de les virtuts de «l'actriu més gran d'Amèrica», és donar-li a cada personatge l'accent i el to que millor l'hi encaixi. Virtuts d'uns pocs.

Candidatures a l'Oscar de Meryl Streep: 'El caçador' (1978), 'Kramer contra Kramer' (1979), 'La dona del tinent francès' (1981), 'La decisió de Sophie' (1982), 'Silkwood' (1983), 'Memòries d'Àfrica' (1985), 'Tija de Ferro' (1987), 'Un crit en la foscor' (1988), 'Postals des del tall' (1990), 'Els ponts de Madison' (1995), 'Coses que importen' (1998), 'Música del cor' (1999), 'El lladre d'orquídies' (2002), 'El diable es vesteix de Prada' (2006), 'El dubte' (2008), 'Julie i Julia' (2009). El va guanyar amb 'Kramer contra Kramer' i 'La decisió de Sophie'.