Segurament la política catalana, concretament l'esquerra, hagués estat diferent si el líder del PSC-Regrupament, Josep Pallach -defensor de l'anomenat socialisme reformista, catalanista i partidari d'un solució federal per a l'Estat espanyol-, no hagués mort d'un infart l'11 de gener del 1977, demà farà 35 anys.

En aquells moments, Pallach era el màxim representant a Catalunya d'un socialisme catalanista i més socialdemòcrata que d'influència marxista. La prova és el que va dir en una ocasió -una de les frases que recull el llibre Josep Pallach. Història d'un líder-: "el que passa és que socialista del PSOE és molt difícil de ser-ho quan s'és català". La seva desaparició física del panorama polític va accelerar la fusió del socialisme català.

Josep Pallach va iniciar la seva carrera política amb només 14 anys, quan l'any 1934 es va afiliar al Bloc Obrer i Camperol i dos anys més tard al Partit Obrer d'Unificació Marxista, on va ser-ne secretari de les joventuts a Figueres. També va participar en la fundació a l'exili del Moviment Socialista de Catalunya, del qual va arribar a ser líder.

Després de la divisió en dos del Moviment Socialista de Catalunya va fundar el Secratariat d'Orientació per a la Democràcia Social Catalana i, més tard, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC), un embrió de partit socialdemòcrata que acabaria esdevenint el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament.

El gener de 1976, un cop mort Francisco Franco, fou elegit copresident del RSDC amb Josep Verde i Aldea i Heribert Barrera i Costa. El maig de 1976 el Reagrupament Socialista es transformà en PSC-Reagrupament i el 9 de gener de 1977 va ser-ne escollit secretari general. Va morir dos dies després, víctima d'un infart quan tornava cap a casa.