El president Mas va proclamar dilluns a Londres que Catalunya està fent els deures en la política d’austeritat per sortir de la crisi. Ho deia al mateix temps que el conseller Mas-Colell alertava que la pujada de l’IRPF pot resultar asfixiant per a Catalunya. Però també després que des de les pàgines del Financial Times, el ministre De Guindos advertís que el govern espanyol imposarà mesures de control sobre els pressupostos de les comunitats autònomes. És a dir, que mentre el govern de CiU es va coent en una escudella de retallades i IRPF rècord, el flaire recentralitzador de la política del PP va prenent forma. Així comença l’any.

Com és habitual, el Parlament es manté al marge d’aquest ritme trepidant que escanya la política catalana. Els partits viuen en la seva pròpia dinàmica, immune a l’estressant vertigen que imposa la crisi. CiU, conscient del desconcert que encara regna a l’oposició, es proclama còmoda navegant damunt la geometria variable que va popularitzar Rodríguez Zapatero.

El PSC de Pere Navarro, tot i emetre gestos –poc entusiastes- de col·laboració cap al Govern, sembla ara mateix absorbit per la cursa de Carme Chacón a la secretaria general del PSOE. Una cursa, per cert, que pot tenir efectes inesperats en aquest PSC que de la mà de Chacón –i Zaragoza- ha fet un gir copernicà i ha passat de reflexionar sobre la necessitat de tenir grup propi al Congrés a submergir-se com a protagonista en un pols entre federacions del PSOE.

El PP mostra igualment escàs interès per la dinàmica catalana. La disciplina de la popular Sánchez Camacho amb els dictats de Madrid és tal que no té inconvenient a exigir sense embuts des del Parlament el suport de CiU al govern de Rajoy. Finalment, tampoc Esquerra ha aconseguit que CiU li atorgui el protagonisme que li reclama en l’escenari català malgrat les reiterades ofertes de pacte.

Així les coses, la setmana vinent començarà amb la llei de pressupostos un nou període de sessions i tot apunta que el Parlament seguirà sense assumir el paper que el context polític li reclama, reduint la seva feina a un pur tràmit sense majors ambicions. Una llàstima.