"I des d'Egipte ens estan recordant també a nosaltres, que ens queda molt perquè la nostra democràcia sigui de debò una democràcia de qualitat.(…) Ciutadans farts de l'atur i de la crisi econòmica, de la crisi de valors i de la crisi social, de la crisi política i de la crisi institucional. ¿Heu vist Egipte? El poble, quan vol, pot. I el poble espanyol vol". (Esteban Gonzalez Pons, sotssecretari de Comunicació del PP, en la proclamació a Alzira, València. Febrer 2011)
Han llegit bé. Gonzalez Pons, membre del partit d'Esperanza Aguirre, la mateixa que pocs mesos després qualifiqués als integrants del moviment del 15M de camorristes, busca-raons i colpistes. Dubto molt que Esperanza Aguirre es referís també al seu company de partit com a colpista, molt malgrat la incendiària naturalesa de la proclama del sotssecretari de comunicació del partit.
Un concepte i el seu revers més immediat en un mateix escenari.
En el mateix escenari podríem trobar, a més, al PSOE. El partit socialista, els representants del qual aixecaven el puny en alt a Rodiezmo, no es tallava un pèl a l'hora d'aplicar polítiques econòmiques d'àmbit neoliberal, com la baixada d'impostos a les rendes més altes, la desregularització dels mercats, (inclòs el financer), o la congelació de la despesa pública. Per l'altre temps ministre d'economia del partit socialista, Pedro Solbes, un dels majors assoliments al final del seu mandat havia estat el no augment de la despesa pública. I això malgrat que Espanya és el país de la UE que menys inverteix en el sector públic, un 9% enfront de la mitjana de la UE, que és del 15%. Certament estem davant un altre bon exemple del funcionament del que podríem anomenar simulacre en política. Mentre Leire Pajín i Bibiana Aído, entre uns altres, reten homenatge a la Internacional, el seu ministre d'economia es felicita a si mateix per la seva antisocial gestió econòmica.
El que a les xarxes es ve denominant neolengua és, a més, la suplantació de la realitat, una cosa molt més perillosa. Baudrillard ho explica a
Cultura i simulacre: "No es tracta ja d'imitació ni de reiteració, fins i tot ni de paròdia, sinó d'una suplantació del real pels signes del real, és a dir, d'una operació de dissuasió de tot procés real pel seu doble operatiu".
La suplantació, el simulacre, permet als agents del poder jugar amb els signes del real per afavorir a les estratègies del moment. Els signes del real són emmotllables, són adaptables. Conceptes i contraconceptes es combinen i repleguen sobre un mateix escenari. El real ha estat suplantat per un escenari en constant mutació. El que ahir era vàlid avui és, com a poc, inconvenient. Només així poden conviure en un mateix partit discursos que, encara sent conjunturals, són antitètics. Com, per exemple, el cas de Gonzalez Pons i Esperanza Aguirre; de la crida a la revolta a l'acusació de colpisme. O el partit socialista, retallant drets al mateix temps que ret homenatge al socialisme. Què dir de CCOO i UGT, els botxins del sistema, els botxins que legitimen l'escarn al que constantment ens sotmeten els poders fàctics.
Es diuen socialistes però indulten a banquers que haurien d'anar a presó. S'autodenominen demòcrates però es vanen d'haver participat en l'execució d'un reu (Salvador Puig Antich). Carreguen contra el funcionament del parlament per tot seguit aprofitar-se d'aquest mateix funcionament "fraudulent" (UPyD). Ho anomenen tíquet moderador. Diuen que són sindicats però serveixen els nostres caps en una safata a la patronal.
Els principals actors del simulacre, polítics, todòlegs de tertúlies i diaris, exhorten als indignats al fet que formem el nostre propi partit. Ens demanen que juguem amb les mateixes regles de joc que ells. No volen més que legitimem el seu simulacre. El simulacre de la política, el simulacre de la justícia, el simulacre del mercat; la quadratura del cercle. I no anem a caure en aquest parany. Ja no ens queda temps per a escenaris permutables ni per a supòsits reversibles. La realitat no es troba en aquests debats impregnats de distorsió i dogmes patrocinats per lobbies. La realitat es troba al costat de les famílies desnonades. La realitat es troba al costat d'aquests cadàvers conseqüència de les retallades del govern d'Artur Mas. La realitat és recordar a Patricia Hera cada dia. La realitat és Carlos Fabra guanyant la loteria un any més. I el seu aeroport fantasma. La realitat es troba en tots aquests drets fonamentals que es troben en la constitució i que no es compleixen.
El moviment, el nostre moviment, és una crida a tornar a la realitat. A apartar a un costat signes i símbols i tornar al que som de facto: persones. Perseguir el bé comú. Construir sobre la base de l'empatia, a la tolerància, la solidaritat. Mentre una sola persona en aquest món no pugui ser lliure, nosaltres com a espècie mai serem lliures.
En el fons és tan senzill que les distorsions que del 15M es fan no deixen de convertir automàticament en paròdia a tots aquells que tant s'esforcen a injuriar-ho. Els qui vegin en aquest moviment simple i plà demagògia, o pot ser que el germen d'un possible règim autoritari, o el no-res, com acostuma a dir Arcadi Espasa, aquest altiu vestigi de la premsa escrita, és que segueixen atrapats en aquest autocomplaent i paternalista sistema de signes, de castells en l'aire, tan volubles i modelables com les seves més recòndites, mundanes i prosaiques expectatives de vida. I poca cosa que són, pel que sembla.
Julio Gómez, @eljuliobcn
Democràcia Real Ja Barcelona
