Lluny dels “divos” absurds i nocturns tant freqüents avui en dia, que qualsevol mediocre amb una mica de sort pot expressar-se, Pep, va tornar a demostrar la seva autèntica grandesa quan va dedicar el premi al millor entrenador, a la seva mà dreta, Tito Vilanova, i va expressar el seu reconeixement i respecte cap a Mourinho i Fergusson.
En un món com l´actual, on el sentit comú és el menys comú dels sentits, on es constata tanta immaduresa en edats tant avançades, on es confon absurdament la rivalitat amb l´odi, on les actituds i formes viscerals reben una irresponsable i nombrosa aprovació, on sembla que sempre es necessita a algú per enfrontar-se i fer-li pagar les culpes, on el respecte escasseja, on el reconeixement cap als demés es tant poc freqüent i el JO és la malaltia més habitual, en Pep minimitza que el designin com al millor, compartint mèrit amb tots els components del futbol base del Club on captadors, entrenadors i els respectius equips tècnics des de l´any 79 en el que es va fundar la Masia, han participat en aquest model i la seva filosofia, obtenint els més grans èxits i reconeixements a nivell mundial.
Inclús Ibraimovitch el va votar com al millor entrenador. Tota una lliçó la de´n Pep, que lluny de respondre a les provocacions, insults i faltes de respecte del polèmic jugador, sempre el va contestar parlant-ne bé i sense fer cas a les seves declaracions i ganes de desacreditar-lo. Pep va deixar absolutament constatada aquella dita que diu: “No insulta el que vol si no qui pot” o no cal posar-se sota el nivell d’alguns.
Quin gran exemple ens ofereix en Pep i la metodologia Barça, de la qual i sense cap dubte, és el millor exponent, ja que ell es un producte de la mateixa, i no és estrany trobar, quan viatjo a USA, Argentina o qualsevol país, portades i amplis reportatges dedicats a aquest màxim exponent de qualitat i de valors esportius perfectament extrapolables a qualsevol àmbit professional o social.
Com es possible que en aquests moments de greu crisi, els mandataris, no segueixin aquesta fórmula d´èxit que s´ha creat en el propi país?
La cultura de l´esforç, la constància, el respecte, la mentalitat d´equip, la superació constant de tots els aspectes personals, culturals, socials i professional, la disciplina ben entesa i la humilitat per seguir creixent són els pilars que haurien de presidir els nostres plans d´educació, formació i de gestió per qui te la responsabilitat d´exercir les seves tasques de forma justa, compromesa i donant sempre el millor exemple, tal i com ho fa en Pep.
No fa falta inventar res. Tenim la fórmula ideal al palmell de la mà, simplement s´ha de voler exercir-la i aplicar-la en tots els àmbits. Al cap i a la fi, en realitat, son els valors que els nostres pares i padrins ens inculcaven abans que arribés el “desmadre” del 68; un mal anomenat de forma errònia; progressisme, “prohibit prohibir” clamaven irresponsablement (tal i com reconeixen avui en dia). Després arribà el creixement econòmic, el tenir dret a tot, i finalment, arribem a la trista realitat actual.
Seguim l´exemple de´n Pep. Ell és el millor exponent d´aquests principis; els demés són pura demagògia i engany per a guanyar vots, o, “pan para hoy, hambre para mañana”.
